Skip to content

JAVIER CHOZAS: FANTASMES DISGITALS

20 May 2015

PrintA principis d’any, Javier Chozas (Madrid, 1972) va residir a Girona gràcies al Bòlit i a una convocatòria de l’Espai Transfronterer Contemporani. Després de convertir la Torre del Centre Cultural la Mercè en una mena de caverna platònica, el proper mes de juny tornarà per fer balanç d’una experiència que, en part, glosa a El tiempo digital (Diseño Editorial).

Chozas

Javier Chozas és, com la majoria de nosaltres, un immigrant digital: nascut i format en un món regit encara per relacions analògiques (és a dir, segons models de transmissió de la informació on les variables utilitzades són proporcionals a les reals), va presenciar i participar en la vertiginosa irrupció del nou paradigma digital amb una barreja de fascinació i sospita que, segons explica, encara manté intacta: «Avui dia ningú ens vigila, perquè ens vigilem nosaltres mateixos; no és necessari implementar complexos mecanismes de control, ja que el control emana de l’individu, que intercanvia voluntàriament privacitat per comunicació». D’això es tracta: fins ara sabíem que amb l’analògic no només desapareixia un determinat procediment mecànic (i químic) sinó també tota una manera de construir realitats; en aquest ordre de coses, la clàssica imatge retinal cedeix el protagonisme al procés cerebral o, com afirmava Romà Gubern: «El digital es correspon, en l’home, al funcionament neurològic i als seus impulsos bioelèctrics, mentre que l’analògic es correspon a allò mental i cognitiu».
Sigui com sigui, a Javier Chozas no l’inquieta tant aquest procés d’aprimament dels suports o de desmaterialització de les obres (de fet, es limita a certificar-lo) com les seves implicacions  —diguem-ne— antropològiques i morals: «Al llarg de tot aquest procés —escriu al seu assaig El tiempo digital— la imatge ha sigut l’element clau d’aquest desenvolupament. Les xarxes socials d’internet, principals vehiculadores del capitalisme afectiu actual, també basen els seus models de comunicació en imatges». Unes imatges, a més, que proliferen sense control aparent transformant la nostra relació amb aquelles coordenades d’espai i de temps que Kant va somiar pures i immutables: «L’aparició d’un nou model de món, el virtual, està modificant a marxes forçades les categories del real, de la identitat, les relacions entre el local i allò global, en definitiva, està redefinint amb urgència la imatge de l’home i de la seva relació amb el món», conclou a l’opuscle ara esmentat.
Chozas1No es estrany, en aquest sentit, que Chozas dediqués la seva estada a Girona a seguir explorant allò que ell anomena «la fuga de las luciérnagas», un projecte que neix de la reflexió sobre aquesta dualitat entre el èxtasi individual i el teixit emocional: «Enlluernament i foscor són els elements a partir dels quals construeixo aquesta metàfora sobre la pèrdua d’experiència en un estat de seducció narcòtica». I és que, de fet, «las luciérnagas» som nosaltres: «En el fons, no som tan diferents dels insectes, que s’orienten gràcies a la Lluna. Prenem un punt de referència i ens guiem recolzant-nos en ell, i quan aquest desapareix continuem volant sense rumb com si tot seguís igual. Però la veritat és que no tot segueix igual, sinó que canvia constantment, a tal velocitat que és difícil adaptar-se». Portat a l’extrem, la nostra deriva pot acabar essent com la de certs lepidòpters nocturns (efímeres): volen fent cercles a l’entorn d’una llum espectral que els atreu irremeiablement vers el seu centre fatal fins que s’uneixen amb ella, amb la flama, amb el foc, amb el fantasma incandescent, tot autoimmolant-se…
A les golfes del Centre Cultural la Mercè, Javier Chozas va idear una escenografia artística que, segons com es miri, proposava una mena de retorn a la cèlebre caverna platònica, a la foscor de l’avern anterior a la fascinació digital i al seu enlluernament: «¿Què succeeix quan s’apaguen els focus?», s’interroga retòricament l’artista madrileny, doncs que «les cuques de llum recuperen l’orientació, i guiant-se per la lluna inicien el seu ritual de comunicació entre elles, teixint xarxes d’intermitències i sincronitzant-se a milers com una unitat, igual que ens passa a nosaltres quan apaguem els nostres dispositius digitals». Tot plegat, insisteix Chozas, passaria per recuperar  les coordenades dels llocs i de les persones, dels objectes i de les sensacions, amb l’objectiu darrer de conjurar aquells fantasmes que, molt abans de l’era digital, Kafka ja esmentava a la seva carta a Milena: «Els petons per escrit no arriben al seu destí, se’ls beuen els fantasmes pel camí. Amb aquest aliment abundant es multipliquen, en efecte, enormement. La humanitat ho percep i lluita per evitar-ho […] Els fantasmes no es moriran de fam, i nosaltres, en canvi, haurem de morir».

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: