DALÍ: UN MITE PERSISTENT

Dalí és una icona persistent: una mostra a l’Espai Santa Caterina de Girona i la Biennal de Venècia d’enguany així ho palesen.

Davant per davant de l’entrada principal del Teatre Museu Dalí de Figueres, una cita de l’inabastable Francesc Pujols (inscrita a la làpida de l’escultura que li va dedicar el «geni» empordanès) proclama, no se sap ben bé si amb solemnitat pomposa o sornegueria (tractant-se de Pujols, deu ser una barreja de les dues) quelcom tan improbable com ara que «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors». Si l’autor de l’Hiparxiologi ressuscités, i en vistes del caire que han anat prenent les coses, segur que rebaixaria les aspiracions de l’epigrama bo i adaptant-lo, a més, a la naturalesa del seu amfitrió: «El pensament dalinià rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors». D’això es tracta: Dalí, ni l’home ni l’obra sinó la marca, el símbol convertit en signe (un nom que significa) o, si ho preferim, una escola que transcendeix l’individu que li dóna nom i que, en el seu moment, li va regalar un preciós arsenal d’astracanades, és quelcom més poderós que el pensament català, segrestat per la política i, al cap i a la fi, tan fràgil i voluble com qualsevol forma de pensament.

Per demostrar quest fet (la persistència de la memòria daliniana en el nostre imaginari) n’hi ha prou contemplant exposicions com «Dalí Breaking News», un recull d’imatges provinents de l’arxiu de l’agència EFE que, segons els seus responsables, permet analitzar la figura de Dalí «des del punt de vista del periodisme i de l’habilitat innata del personatge per convertir-se en el focus d’atenció de la premsa, tot posant en relleu la faceta del Dalí mediàtic, capaç d’aparèixer en totes les seccions d’un diari». Dalí per donar i per vendre, doncs, però ni rastre de pintura: l’home-icona es desplega mitjançant un complicat (més que no pas complex) gest performatiu que és el que va fascinar a Warhol i que encara fascina a Koons i, en darrera instància, que aconsegueix allargar l’ombra del figuerenc fins a la Biennal de Venècia d’enguany. En aquest sentit, Martí Manen (comissari del pavelló espanyol) sembla tenir-ho clar: «A Salvador Dalí se l’ha esborrat de la història de l’art espanyol pel seu èxit comercial i pel perill que suposa», explicava fa quinze dies en una entrevista al diari ABC; «Era algú —continua— que va desmuntar les normes del mercat i que parlava de diners sense amagar-se, algú que políticament és un autèntic desastre…». Sigui com sigui, la demostració del fet ara esmentat es rebla gràcies a la secció catalana de Venècia: la comissaria Chus Martínez ha optat per l’Albert Serra, possiblement l’únic creador que ha sabut actualitzar l’herència daliniana més enllà dels lamentables tics formals d’un pintor que, com sentenciava André Breton, s’ocultava rere «una tècnica ultraretrògrada desacreditada per la seva cínica indiferència als mitjans d’imposar-se».
Encara ressona aquell cèlebre article d’Antoni Tàpies (1983) on deia que «Aplaudir Dalí és aplaudir només la seva ideologia, perquè, en realitat, no hi ha res més que aplaudir». La gràcia, per tant, passa per encarar les seves contradiccions —que prefiguren les nostres— sense «aplaudir-les» sinó més aviat tot el contrari: cal asseure-les al banc dels acusats i jutjar-es per narcisisme, un «crim» que, com ens recorda Lipovetsky, representa millor que cap altre la nostra època: «Impossibilitat de sentir, desert emotiu i dessubstanciació són la veritat del procés narcisista entès com a estratègia del buit».