Skip to content

ESCULTURES PORTABLES

20 May 2015

A Montserrat Lacomba no li fa por reinventar-se. Després de mitja vida dedicada a la pintura, la joieria contemporània li va obrir noves portes: l’estudi de l’artista es va convertir en el taller de la plaça de Sant Pere de Girona on els paisatges sedimenten en forma de joia.

lacomba-1A Montserrat Lacomba (El Vendrell, 1958) no li va tremolar la mà a l’hora de reinventar el seu món: després de gairebé tres dècades dedicades a la docència (i de tota una vida estretament vinculada a la creació artística) va saber dir prou. Potser el tombant de segle li ho va fer més fàcil (aliens a la crisi que s’atansava, el trànsit del XX al XXI se’ns prometia formidable i regenerador) tot i que el gir portat a terme, es miri com es miri, solament és a l’abast d’ànimes inquietes dotades d’una forma d’apetit existencial forçosament extemporani. Aleshores ningú ho sabia, però l’exposició que l’any 2003 va fer a les Sales Municipals d’Exposició de Girona venia a ser un comiat encobert. De fet, Agustí Casanova ho mig revelava al text que prologava el catàleg d’aquella mostra titulada, precisament, El trànsit per la geografia de l’ànima: «Montserrat Lacomba s’enfronta al quadre com qui ha de creuar un desert ple d’incògnites i perills i el llarg itinerari li permetrà romandre una estona pensativa [per després] reprendre la marxa i començar de nou».
lacombra-2I així va ser: la pintora entestada en copsar l’amplitud del paisatge es va replegar a la recerca de les seves ressonàncies mínimes, dels retalls de matèria (no importa si es tracta d’un simple còdol o d’un encenall d’or) on potser encara és possible entrellucar l’inabastable catàleg de formes i colors que ens regala la visibilitat. L’objectiu: «començar de nou —explica Lacomba— sense renunciar a la lliçó dels pintors que sempre m’han interessat ni a la veu dels poetes». En aquest sentit, la presència d’un volum de les Pagèsiques de Perejaume al seu estudi resulta reveladora: ningú millor que el de Sant Pol de Mar per recordar-nos la importància de les coses (una pedra, un arbre, una terracota grega…) a l’hora de recuperar un sentit de la gravetat que mai hauríem hagut de perdre. En paraules del poeta: es tractaria de retornar «el pes» a les coses «per tal que, més enllà de tota imatge, guanyem, per les coses i els llocs, un inefable sentit de presència. Si cal amb obres restituïdes, amb textos despublicats, tornats a lloc o a boca perquè hi pesin a dins, amb paraules més aviat reconduïdes cap aquell silenci que els prenem en dir-les».
També és Perejaume qui escriu (en aquest cas a Obreda): «El pleinairista es pinta els ulls i els llavis i, a continuació, sobre la taula, s’eleva un tumult..». Ni més ni menys: el pintor es transmuta en orfebre (maquillant-se, enjoiant-se) per tal d’activar els subtilíssims mecanismes de la seducció. Ens ho recorda Baudrillard: «Tot prové de l’objecte i tot hi retorna, de la mateixa lacombra-3manera que tot prové de la seducció i no del desig». És a dir: «L’objecte juga perfectament amb l’absència de desig, sedueix per aquesta absència de desig, representa en l’altre l’efecte del desig, el provoca o l’anul·la, l’exalta o el decep». I és que una joia de Lacomba no deixa de ser (a banda d’una escultura portable) un paisatge impossible: al seu torn, els esmalts iridescents serien un registre precís de la memòria ígnia del nostre univers de la mateixa manera que la forma modelada (la joia) certificaria la nostra dèria constructora (l’irreprimible homo faber que tots portem a dins).
La joieria contemporània, insisteix Montserrat Lacomba, li ha servit per clausurar un món i per obrir-ne un altre. El mestratge de persones com Ramon Puig Cuyàs (pioner en la matèria que dóna classes a la Massana des de fa quasi quaranta anys) va ser la porta d’entrada a un art íntim que, com no podia ser de cap altra manera, calia realitzar a les profunditats del taller, just al lloc on, paradoxalment, els paisatges impossibles esdevenen realitats gràcies al fer pacient propi dels que, per sobre de tot, estimen i coneixen el seu ofici. L’artista que és Montserrat Lacomba es transmutava en artesana i a la inversa: a través de l’acció de les mans, reeducava la mirada.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: