FESTIVAL MIRADES

Fins a finals d’abril, Torroella de Montgrí i L’Estartit tornen a acollir el Festival Mirades que organitzen, des de fa vuit anys, els Amics de la Fotografia: una vintena d’autors i vuit exposicions concentren l’oferta.

L’Associació d’Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí va néixer amb el tombant de segle, és a dir, en un moment marcat per la confusió terminològica (Què és una fotografia i quin és el seu valor de veritat?) i pel consum i producció massiu d’imatges (amb la progressiva dissolució del seu sentit). No obstant això, i una mica contra pronòstic (proliferen a casa nostra els grups i les iniciatives de floració efímera), va aconseguir consolidar-se gràcies, sobre tot, a dos elements fonamentals: el primer i més important, el dinamisme i la diversitat del grup de persones que integren l’Associació; el segon, la definició d’un marc geogràfic clar i la disponibilitat d’espais (encapçalats pel Claustre de l’Hospital i, ara també, per l’Espai Ter) on fer visible la seva tasca. La fórmula no erra: quan el «voler» i el «poder» s’imbriquen, els projectes esdevenen realitats.
I és que la principal característica dels Amics de la Fotografia és la seva capacitat per materialitzar mitjançant exposicions i activitats concretes l’ideari descrit als seus estatuts (la raó de la seva existència, expliquen, és «promocionar i potenciar la fotografia»). En aquest sentit, el pal de paller és el Festival Mirades, un certamen biennal que enguany arriba a la seva quarta edició fent gala de salut i, en especial, de maduresa: la majoria d’edat s’expressa en la màxima obertura a temes i formats, fidels només a l’amor per una pràctica i per un mitjà que transcendeix l’encasellament genèric que ha patit (i que encara pateix), per exemple, la pintura. Per entendre’ns: si la primera edició de Mirades estava dedicada al «silenci» (en un sentit tan ampli que no calia explicitar-lo), la segona a un inquietant i indesxifrable «Elles/Ells» (traslladant a les imatges una estructura dicotòmica que els hi és aliena), o la tercera a la «Natura» (la majoria de participants la van entendre en l’accepció de «paisatge»), aquesta quarta edició no només no està dedicada a cap «tema» concret sinó que opta per obrir-se com un ventall en direcció, precisament, al calidoscopi de mirades que fan possibles els múltiples llenguatges a través dels quals s’encarna la fotografia.

Totes les possibilitats
Ho dèiem al començament: l’Associació d’Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí va néixer en un moment marcat per la confusió terminològica i pel consum i producció massiu d’imatges. Justament per això, l’organització d’un Festival com «Mirades» suposa un repte en la mesura que exigeix un posicionament (en relació a la disciplina) que mai és del tot innocent. És a dir: hom podria haver adoptat una perspectiva historicista i retre homenatge als Daguerre, Talbot i companyia o, pitjor encara, hauria pogut substituir als inventors per les seves criatures, començant pel daguerreotip i les diferents tècniques primitives fins arribar, si es vol, als moderns procediments digitals… En ambdós casos, el Festival s’hauria conformat amb un públic iniciat en la teoria i la pràctica fotogràfica que, avui per avui, no representa ni de llarg el gruix de persones que interpel·len la realitat armats amb una càmera o qualsevol altre dispositiu capaç de capturar imatges (de fet, la utilització de telèfons mòbils i de tauletes ja fa temps que ha desplaçat, en el cas dels més joves, la càmera tradicional).
Com molt bé han assenyalat la majoria de teòrics preocupats per definir —o negar— l’existència d’una estètica fotogràfica, un fet indiscutible és l’actual democratització del mitjà i la seva consegüent resistència a la conceptualització: des del moment en el qual tothom pot fer una fotografia (inclús molt bona, amb l’inestimable col·laboració de l’atzar) es fa extremadament difícil establir un fet diferencial que ens permeti delimitar amb precisió l’objecte d’estudi. L’estratègia de grans noms adoptada per la historiografia tradicional, o els coneguts assajos formalistes de crítics com Clement Greenberg, Michael Fried o John Szarkowski, són només intents d’acotar un fenomen que, hores d’ara, sabem que és de caràcter global. Si a aquest fet hi afegim que gran part dels artistes contemporanis, malgrat utilitzin sistemàticament el mitjà fotogràfic, neguen la seva condició de fotògrafs, el «problema» augmenta considerablement.
L’artista Martha Rosler, en un article publicat el 1979, ho explicava de la següent manera: «En un nivell més basic de la societat potser puguem cercar l’explicació [d’aquesta atenció envers la fotografia] en la reestructuració cultural que va tenir lloc en aquest període del capitalisme avançat i que va produir una versió més homogènia de la societat de l’espectacle, un procés accelerat per la creixent importància que van anar assolint els mitjans de comunicació electrònics, per la consegüent devaluació de les habilitats artesanals i per les noves formes d’ascens en l’escalafó social degudes a la celebritat. […] En aquesta tasca de promoció de celebritats —una importància que no ha deixat d’incrementar-se en el món de l’art des de l’època de l’expressionisme abstracte  i que avui és fonamental per entendre el significat social de l’art— la funció portada a terme per la fotografia ha sigut essencial». El què no podia predir Rosler és com, gràcies a les xarxes socials, la fotografia no només serviria per «promocionar celebritats» sinó que passaria a ser l’aparador on totes les vides, per anodines o convencionals que siguin, van a desembocar per exhibir-se.
No deixa de ser curiós, en canvi, que fos algú com Kierkegaard (que no era només un filòsof especulatiu sinó un àvid observador de l’ànima humana i del temps que li havia tocat viure) el primer en llegir l’aparició i la normalització de l’ús social de la fotografia en termes democràtics: «amb el daguerrotip tothom es podrà fer retratar —constatava l’autor de Temor i Tremolor l’any 1854— mentre que fins ara només ho feien els notables; i al mateix temps sembla que s’està fent el possible perquè tots tinguem exactament el mateix aspecte, la qual cosa significa que només necessitarem un sol retrat». Però de quin sol retrat parlava el danès? Doncs d’un rostre col·lectiu que no és cap altre que el de la societat de l’època, el de l’home normal (per més que aquesta normalitat no sigui la desitjada) que desenterrava els seus pobres estalvis per intentar formar part de la fins aleshores exclusiva galeria dels representables. Per fortuna, els temps han canviat…

Calidoscopi d’autors
Insistim: que la quarta edició del Festival Mirades no es limiti a un tema concret ha propiciat una riquesa de plantejaments inèdita fins al moment. Les vuit mostres que es poden veure fins a finals de mes a diferents espais de Torroella de Montgrí i L’Estartit són, en darrera instància, una excel·lent oportunitat per veure quin és l’estat d’una pràctica fotogràfica que no sempre està realitzada ni per artistes ni per professionals del mitjà sinó, simplement, per «amics de la fotografia». És per això que pot ser profitós detectar, a grans trets, quins són els camins que condueixen cap als resultats més suggeridors…
Un primer grup molt heterogeni el formaria allò que solem anomenar fotografia de paisatges: l’element compartit és el referent natural, tan si es tracta del món no urbanitzat com dels entorns definits (condicionats) per la mà pacient i implacable de l’home; autors com Salvi Danés, Maties Marc Carreras o Mireia Tor afegeixen una dimensió poètica a aquests plantejaments transcendint, d’aquesta manera, els límits genèrics. Un segon grup, molt més heterogeni, bascularia sense massa problemes entre allò que es coneix com a fotografia escenificada (pensem en autors com Cindy Sherman o Sherrie Levine) i un cert pictorialisme (a casa nostra tenim magnífics exemples com els que ens regalen Toni Catany o Manel Esclusa); els pols d’aquesta actitud podrien estar representats per Núria Oreja i Lola Montserrat. En tercer lloc, un grup especialment ampli es caracteritzaria pel rastreig sistemàtic (en clau antropològica i, en ocasions, amb una forta càrrega de crítica social) d’una realitat humana indissociable del lloc on s’esdevé: destaquen projectes com els de Josep Vilallonga, Yurian Quintanas, Patxi Somalo, Miguel A. Lozano o el duet creatiu format per Joan Roig i Maite Llasera. I, en quart lloc, hi ha una actitud (més que no pas un grup) que podríem qualificar de minimalista: sigui com sigui, el que caracteritza aquesta manera de fer fotografies és una voluntat formalista que, en la majoria de casos, obvia el contingut «objectiu» de les imatges. Els treballs de Marc Llach, Joan Ramell o Jordi Comas encarnarien a la perfecció aquesta mirada depurada que reconstrueix el món mitjançant l’ús d’estratègies compositives de filiació geomètrica.
Al final, i aquest seria el punt més destacable, el que resta és una fotografia de proximitat: el Festival Mirades atansa la pràctica fotogràfica al conjunt de la població de la millor manera possible i sense filtres indesitjables. Cal ser amic de la disciplina per aconseguir-ho: el que es comparteix no són imatges sinó diferents maneres d’apropar-nos a una realitat que, d’aquesta manera, llueix plenament rehabilitada.

CATÀLEG MIRADES 2015.