OCEANOGRAFIA DE L’ESPEI DOMÈSTIC

Avui ( 18h) s’inaugura al Museu de la Mediterrània una mostra de treballs d’Àlbar Suñol (Montgat, 1935) que serveix per fer balanç de la seva darrera dècada creativa.

Qui sap si, al final i contra pronòstic, el que més ha delmat les files de l’art (esterilitzant-les, portant-les sovint al carreró sense sortida de la imbecil·litat) no ha sigut el mateix desig de novetat que pretenia salvar-les. Amb tot, una hipotètica autòpsia del «cos de l’art» revelaria un matís  fonamental, a saber, que el botxí no prové del desig de «nou» sinó del d’«originalitat», una subespècie caracteritzada, entre altres coses, per la seva política de terra cremada. Inclús el filòsof Boris Groys, apòstol de la novetat, insistia en la diferència: «La innovació no consisteix en la compareixença de quelcom que estava ocult, sinó en transmutar el valor de quelcom vist i conegut des de sempre», és a dir, mentre que la «novetat» s’acontenta «transmutant» vells valors, l’originalitat en proposa de nous i ho fa, a més, erigint-los sobre les runes dels seus antecessors (Va ser aquesta l’obsessió que va empènyer Nietzsche a l’abisme?).
Als antípodes de l’ésser insatisfet obsedit per l’anhel de diferència, caldria revaloritzar la figura de l’intèrpret que cerca l’excel·lència a base de repeticions: ell millor que ningú sap que el coneixement s’esdevé en la mínima escletxa de la variació (ens referim a la cèlebre regle d’Isaac Stern: a mesura que l’habilitat millora, creix la capacitat per realitzar repeticions sense caure en el tedi o l’avorriment). Sigui com sigui, la formulació més precisa li seguim devent a Kierkegaard: «La repetició és un vestit que no es gasta, que s’ajusta fermament, tendrament, sense  estrènyer ni ondejar (…), és una esposa estimada que mai no decep, car és únicament el nou el que decep»; més enllà dels aspectes pietistes del filòsof danès, destaca la poderosa intuïció de descobrir la fal·làcia que s’amaga rere el concepte d’originalitat; els problemes artístics —que són, al cap i a la fi, els problemes humans— troben en la seva reformulació, en tant que problemes, el seu espai d’actualització.
L’objectiu d’aquest circumloqui (destinat a posar en valor la repetició com a estratègia artística) és, per dir-ho d’alguna manera, «ambiental»: es tracta d’introduir l’hipotètic espectador de les obres de Suñol en la única atmosfera que els hi pot fer justícia: la de l’espai domèstic, la de l’oceanografia del tedi que tan bé va engrunar d’Ors (i Proust), la del recés reparador on el temps es destil·la enlloc de cremar-se. Copsada aquesta particularitat ambiental, resulta senzill entendre l’opció pictòrica escollida per l’artista de Montgat: la relació de la pintura amb el temps està marcada pel signe de la duració, per la possibilitat d’acumular moments i convertir-los en present perpetu o, si ho preferim, per la incorporació (en la unitat de l’obra) de tots els «passats» que la mirada actualitza. Els «interiors» de Suñol són exactament això: espais domèstics on la pintura pot ser remugada, lluny del soroll del món i d’una època, no cal dir-ho, enemiga acèrrima dels ritmes pausats.