Skip to content

BIENNAL 2015 DE GIRONA

25 April 2015

Fonsaré

Resisteix i venceràs: fals. Cal ser molt beneit per creure que tota forma de resistència desemboca en victòria… Vist des d’una perspectiva lògica, l’engany encara és més evident: si A llavors B (A→B), és a dir, «resisteixes, per tant guanyaràs». La fórmula no només fa aigües entesa com a implicació lògica (el contingut semàntic és inseparable del formal) sinó que també naufraga com a simple condicional: «si resisteixes, guanyes» o, per entendre’ns, que també pots guanyar encara que no resisteixis (amb la pluja potser és més clar: «si plou, el terra està mullat»; tanmateix, el terra es pot mullar de moltes maneres, amb pluja o sense). Sigui com sigui, aquest fet no ha impedit que nombrosos passerells, encapçalats per impresentables com l’Alain Samson, inventin formularis d’autoajuda entestats a demostrar la veritat d’aquesta màxima (el subtítol del llibre de Samson Resiste y vencerás adopta, amb total impudícia, l’estructura del decàleg: «Diez claves precisas para vivir más feliz»).
La realitat, malauradament, és ben bé una altra. Com ens recorda Josep Maria Esquirol al seu darrer assaig, qualsevol forma de resistència sempre és íntima. La victòria, si és que pretenem mantenir el concepte, vindria a ser (com a màxim) la resistència mateixa, entre altres raons, perquè l’enemic és invencible. I qui és, segons Esquirol, aquest contrincant formidable? Doncs la disgregació de l’ésser. El filòsof de Mediona ho explica de manera prou didàctica: «[És] com si les forces centrífugues del no-res volguessin saber fins on l’home és capaç d’aguantar l’envestida. Tot i que alguns dels rostres enemics canvien, no és d’ara ni d’ahir que la prova és vigent, sinó de sempre, perquè és la mateixa realitat qui protagonitza el setge». Per això té molt més sentit dir que «existir és resistir». I és que la realitat té aquestes coses: desemmascara, una vegada i una altra, els succedanis disfressats de consell psicològic (com ara «Viure és realitzar-se»). En paraules d’Esquirol: «L’ambient social, ben amarat d’aquesta terminologia […] juga amb la idea de trobar el camí personal i particular cap a la felicitat (entesa sovint com un assoliment, és a dir, com a èxit). Però no paga la pena d’entretenir-s’hi gaire, aquí, perquè ni tan sols es tracta de la bona sofística —aquella de la qual sempre es pot aprendre—, sinó de sofística sobrera, en què allò que és deplorable  no ve de la retòrica sinó de la mediocritat».
Diem això només a tall d’exemple: en un temps procliu a les explicacions immediates i als vademècums d’estar per casa (les llibreries dediquen tota una secció a un gènere entregat a la feixuga tasca de fer-nos creure que som els millors i que tot anirà bé), l’art contemporani produeix el mateix efecte que una pedra a la sabata. I si no el fa, l’hauria de fer. No estem parlant d’escandalitzar burgesos (el famós i persistent «épater») ni de posar l’ex-rei de quatre grapes o a Franco dins d’una nevera de Coca cola sinó, més aviat, de tot el contrari: ens referim al repte que suposa bandejar l’autocomplaença i la banalitat. Ras i curt: avui dia, ésser transcendent està mal vist. Per això una part important de la cultura ha optat per la seva versió business friendly, és a dir, la que malda per demostrar que també pot ser rendible, la que esgrimeix xifres (no importa si es tracta d’euros o de visitants: quants més millor) en un afany desesperat per legitimar-se enfront del nou senyor del castell o, finalment, la que renega del seu passat recent acusant-lo d’estar subjugat a l’obsoleta (i agònica) socialdemocràcia: l’enemic, que ningú s’enganyi, el tenim a casa.
Proliferen, en aquest sentit, les actituds reaccionàries disfressades de sentit comú enfront dels suposats excessos comesos per l’art contemporani. Tots plegats seriem, segons Luis Racionero, «Los tiburones del arte», a saber, venedors de fum incapaços de comprendre l’autèntic valor de l’art o, encara més, d’entendre què és realment l’art. I què seria l’art, segons l’autor de La Seu d’Urgell? «Arte es un objeto material o mental compuesto por un ser humano y que puede cambiar el estado de animo a otros seres humanos». Poca broma: si fem cas a Racionero, qualsevol psicofàrmac seria una obra d’art; una càpsula de Prozac, una obra mestra. Ironies a banda, el problema s’intensifica a mesura que creix la tirania de les audiències. N’hi ha prou veient quina serà l’orientació del MACBA després del terrible error de càlcul comès pel seu director: «La Comissió Delegada del MACBA ha decidit obrir una nova etapa en la vida del museu per tal que com a ens públic assumeixi la responsabilitat de transmetre l’art contemporani, oferir una multiplicitat de visions i generar debats crítics sobre l’art i la cultura, una missió que aspira a integrar públics cada vegada més amplis». Quants més serem més riurem.
La qüestió torna ser la mateixa: deixant de banda els Racionero i companyia (encapçalats per crítics com Julian Spalding o una tal Avelina Lésper que fa furor entre els col·leccionistes de certeses innegociables), el què resta és un acte de resistència íntima que, per descomptat, no aspira a cap forma de victòria més enllà de l’acte de resistir mateix. Tenint en compte quina és la dinàmica assumida pel gruix de la societat contemporània, ésser coherent, exigent, no banal i, inclús, moderadament transcendent, vol dir anar contracorrent. L’art contemporani defuig tota definició i s’afirma en la seva naturalesa no funcional. En paraules d’Adorno: «La funció de l’art en un món totalment funcional és ser infuncional; és pura superstició creure que l’art pot intervenir directament o desembocar en una intervenció». I que ningú ens mal interpreti: l’art no és inútil en la mesura que «la seva funció és ser infuncional».
estivillEl guanyador d’aquesta Biennal encaixa a la perfecció en els plantejaments ara esbossats: Quico Estivill sempre s’ha caracteritzat per una visió de l’art marcada per l’amplitud de mires en relació als formats utilitzats però mantenint-se fidel, en canvi, a un discurs centrat en l’home i en les diferents topografies existencials que aquest intenta habitar. La seva vinculació com a escenògraf amb el món del teatre més experimental (iniciada amb el T.E.I. de St. Marçal), la ininterrompuda activitat pictòrica (entenent la pintura com un fet comunicatiu molt divers), o la darrera utilització d’estratègies properes a la instal·lació, s’ha de llegir, tot plegat, en funció d’unes necessitats expressives que responen a una veu extremadament coherent i unitària en relació a seu sentit profund. En aquest sentit, el treball premiat ens parla d’un doble viatge: en primer lloc, es tracta d’un descens a les profunditats del Jo creatiu, just al lloc on la fascinació enfront de regions ignotes es converteix en detonant; i, en segon lloc, l’artista realitza el seu particular periple de retorn a la terra natal portant a terme una sèrie d’accions artístiques que podem inscriu-re, mutatis mutandis, en aquesta tradició occidental basada en l’estreta relació existent entre el viatge físic, real, i la construcció simbòlica de la identitat mitjançant la recuperació dels lligams genealògics.
Quelcom similar succeeix amb els treballs de Cristina Fonsaré (Menció Especial del Jurat). Enemiga dels relats evidents, l’artista prefereix sotjar les seves preses aprofitant la complicitat de la nit: és en l’aparent uniformitat de les hores nocturnes que Fontsaré defuig la cacofonia visual pròpia del temps diürn i on, alliberada del soroll del món (en forma d’imatges, però també de paraules i sons), pot rastrejar els llocs que li són familiars però que contenen, en forma seminal, la llavor d’una inquietud que només la nit és capaç de revelar. O, per dir-ho d’una altra manera: la seva fotografia nocturna és una mena de cant poètic als mons que llangueixen sota la superfície tirànica de la visibilitat aparent. Fendir la foscor i interrogar el silenci, ens recorden Fonsaré i Estivill, segueix essent una molt bona manera de recuperar la capacitat de veure-hi i escoltar.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: