100 MANERES DE DIBUIXAR UN ARBRE

Vicente Huedo (Socuéllamos, 1955) és l’autor d’un llibre que certifica la seva trajectòria docent dedicada, sobretot, al dibuix. El recentment desaparegut Jordi Vilamitjana l’il·lumina amb un «fals pròleg» que torna a posar de manifest la seva gran sensibilitat poètica.

Preneu un tros de paper i dibuixeu un arbre. Res més. Quin paper heu utilitzat? Era blanc i immaculat o es tractava d’un document qualsevol d’aquells que reciclem, de manera impulsiva, per després penedir-nos d’haver-lo «guixat»? I l’eina? Heu cercat el vell estoig oblidat al fons del calaix d’un escriptori improbable —ara que ja no s’escriu sinó que es tecleja— o us heu servit d’un vulgar bolígraf al qual, sense saber-ho, s’ha ascendit de categoria? Els interrogants s’acumulen i encara no hem arribat ni a l’arbre ni al dibuix. Quina mena d’arbre heu dibuixat? Es tracta d’una espècie recognoscible (om, xiprer, vern, àlber, alzina…) o, per contra, heu optat per l’estructura genèrica —i una mica infantil— d’un tronc coronat per una capçada? I encara més: el tronc és nuat i tortuós (olivera) o prim i recte (xiprer, pollancre)? La capçada és regular i tirant a rodona o angulosa i plena de discontinuïtats? I així podríem seguir a no ser, és clar, que féssim com Vicente Huedo i enlloc d’un arbre qualsevol en dibuixéssim un centenar de molt precisos…
«L’aliat en aquesta aventura és l’arbre —confessa l’autor d’aquest prodigiós volum—. L’he triat per la seva universalitat i alhora perquè permet recrear-me en múltiples formes sense perdre el significat. En aquest llibre presento els cent primers arbres que se m’han ocorregut». Un centenar de formes, en tot cas, contingudes dins d’un parèntesi que assenyalen els dos pols d’aquest singular itinerari visual: «El primer dibuix, amb la innocència del nen que tots hem sigut, no és meu per raons òbvies; està realitzat per un nen de quatre anys. I l’últim dibuix he volgut que fos un poema visual i cant a la memòria, l’arbre dibuixat a partir d’una fusta vella, fòssil de l’arbre que un dia fou». I és que Vicente Huedo —i aquest punt és fonamental— a banda d’artista és pedagog: rere aquesta publicació hi ha, en darrera instància, l’experiència acumulada al llarg de més de 25 anys de docència al Centre Cultural la Mercè, un quart de segle que li ha permès compartir amb persones de totes les edats la seva visió de la plàstica i, per descomptat, del dibuix entès en el sentit més ampli i lliure possibles.
És a dir: rere l’aparent ortodòxia d’un artista encasellat (injustament) a les tristes files de l’hiperrealisme, hi ha un autor preocupat per les possibilitats expressives del seu mitjà. Des del mínim apunt realitzat amb bolígraf sobre un cartró qualsevol, fins als coneguts paisatges urbans —la Girona que s’emmiralla a l’Onyar—, existeix sempre un Huedo que intenta copsar la realitat mitjançant el traç segur, un alquimista del color que sap escoltar-lo i seguir els ritmes que aquest li dicta. Per entendre’ns: allò que podem reconèixer a les seves obres —unes cases, una porta, una natura morta, un arbre— sovint només és la mínima part visible d’un viatge que s’inicia a les profunditats magmàtiques de l’espontaneïtat plàstica. Aquest és el seu mètode: transmetre als seus alumnes (i, per extensió, a tots els lectors d’aquest llibre) un principi de llibertat gràfica capaç de convertir la rigidesa del cànon en un ventall de possibilitats formals que s’endevina il·limitat.
És justament la naturalesa no canònica allò que singularitza una publicació, a més, realitzada en circumstàncies molt especials: la presència insuficient, al nostre territori, d’editorials compromeses amb l’edició de projectes com els de Vicente Huedo, el van portar a considerar la possibilitat d’assumir ell mateix la producció del llibre delegant-ne el disseny i la maquetació a Josep Maria Oliveras. Sigui com sigui, la tria va ser encertada, com a mínim, per dues raons: la primera, més evident, té a veure amb la presència incontestable d’un llibre que compagina a la perfecció la lleugeresa del seu disseny —condicionat, és clar, pel blanc i el negre del dibuix— amb la gravidesa del seu cos, més pròpia de llibre d’artista, o de manuscrit, que no pas de publicació seriada; la segona, més subtil però fonamental, la trobem en la meticulosa reproducció fotogràfica de tots i cadascun dels 100 dibuixos: el gra del paper, la duresa del grafit, la sensualitat lúbrica de les diferents aiguades, els esfumats gairebé eteris o la gasivitat del traç realitzat amb retolador, es conserven, com envasats al buit, a les pàgines d’aquesta compilació.

Els límits del dibuix
Interrogar-se sobre que és el dibuix —explicava l’artista Àlex Nogué, autor precisament d’un llibre titulat «Dibuixar un arbre»— és formular «una pregunta tan innecessària com ho pugui ésser la mateixa feina de l’artista, una feina que té la pretensió de respondre a preguntes a les quals ningú, ni demana, ni espera, cap resposta». I és que el dibuix, més que cap altra pràctica artística mediata, fa referència a un tipus d’aprehensió de la realitat necessàriament subtil i fràgil en la seva realització però poderosa en els seus efectes. Per això dibuixar no es redueix a la utilització de determinades eines —com ara un llapis—, ni a l’assumpció innegociada de suports bidimensionals específics —com ara el full de paper en blanc—, sinó que pot limitar-se a una acció individual destinada a fer mes proper —comprensible— un retall de realitat o, en un sentit ben divers, a constatar-ne el caràcter definitivament inabastable.
D’això es tracta: el poder del dibuix reposa, entre altres aspectes, en la seva capacitat per definir el contorn de les coses, per confegir-ne el sentit en un gest quasi sempre precari i aproximat. Un exemple meravellós d’aquesta accepció ens el regalava el malaguanyat Max Blecher a les seves memòries: l’autor de Cuerpo transparente —el seu únic llibre de poemes— explica que quan sortia de casa seva,  encara que anés per trajectes diferents als habituals, sempre tenia cura de retornar sobre els seus passos: «Allò ho feia per no descriure un cercle al caminar on quedessin tancats arbres i cases. En aquest sentit, el meu caminar s’assemblava a un carret de fil; si una vegada desenrotllat no l’hagués enrotllat immediatament, en el mateix camí, les coses que haguessin quedat atrapades dins del llaç format per la marxa haurien restat per sempre més, irremeiablement i profundament, lligades a mi. Si quan plovia evitava tocar les pedres per on s’escolaven els reguers d’aigua, ho feia per no afegir res a l’acció de l’aigua i per no interferir en l’exercici dels seus poders essencials».
Dibuixar, per tant, entès com una forma de coneixement o, potser millor, d’aprehendre el món; dibuixar un arbre i, al mateix temps, dibuixar amb arbres…

Dibuixar amb arbres
Més enllà del centenar de propostes gràfiques recollides per Huedo, el llibre compta amb un parell d’intervencions textuals que n’amplien i n’enriqueixen notablement el sentit. Per una banda, Eva Vázquez explora la doble direcció que tota reflexió sobre el dibuix emprèn, és a dir, la introspectiva o personal i la transhistòrica o cultural; per l’altra, Jordi Vilamitjana desplega, en paraules seves, un «fals pròleg», una «succinta història, bigarrada i fantasiosa, de les paraules Arbre i Dibuix». L’aportació de Vilamitjana, tanmateix, transcendeix l’excusa filològica degut a la seva singular habilitat per endinsar-se pels averanys poètics. La mirada de l’escriptor (articulista d’aquest Diari i professor) reverbera des de la seva malaurada i definitiva absència gràcies a observacions com aquesta: «Tot en el dibuix és arbre: en la textura i la composició cel·lulòsica del full que li fa de suport; en l’empremta del llapis de fusta; en la mà que guia el traç, alimentada tothora per oxigen vegetal». Dibuixem arbres amb arbres: el carbó vegetal (antiga branca que es projectava vers la blavor del cel) es converteix, a les mans de l’artista, en pròtesi de saurí, en vareta màgica capaç de capturar els perfils de la vida.
Per això Vilamitjana no es va oblidar de subratllar al seu «fals pròleg» quelcom que, de tant evident, podria passar desapercebut: «Un arbre és vida. No cal afegir-hi l’adjectiu vegetal, vida vegetal, com fan les enciclopèdies clàssiques per amansir-ne la dimensió, per rebaixar-ne la icona, per subratllar-ne l’estatus vital inferior; per tenir, en definitiva, un altre ésser viu domesticat en la ment humana. Un arbre és sobretot, bàsicament i per sort, vida». És com si Vilamitjana escrivís aquestes sàvies paraules mentre contemplava el magnolier descrit per Cernuda a Ocnos: «Aquel magnolio fue siempre para mí algo más que una hermosa realidad: en el se cifraba la imagen de la vida. Aunque a veces la deseara de otro modo, más libre, más en la corriente de los seres y de las cosas, yo sabia que era precisamente aquel apartado vivir de árbol, aquel florecer sin testigos, quienes daban a la hermosura tan alta calidad».
Finalment, de les 100 maneres de dibuixar un arbre n’emana una única veritat: la continguda en el gest gràfic més immediat que hom pot imaginar, la que segueix proveint de sentit una pràctica —la del dibuix— que sobreviu en silenci i sense escarafalls a totes les modes passatgeres, entre altres raons, perquè sap convertir el seu balbuceig monocrom en la més colorista de totes les veus a través de les que s’expressa la plàstica.