Skip to content

«Birnam», o l’autoanàlisi de la literatura

31 January 2015

VÍCTOR SUNYOL. A Birnam, un actor veterà que sempre ha representat personatges de Shakespeare, és al camerino preparant-se per fer de rei Duncan (Macbeth) quan un allau de dubtes fan que comenci a qüestionar-s’ho tot, començant pel teatre mateix i acabant pel sentit d’una vida que s’intueix epigonal.  El resultat és un monòleg en forma de compte enrere que ens trasllada al sempre fèrtil territori de l’autoanàlisi del jo.

 

birnamNo és estrany que al filòsof Slavoj Zizek li agradi tant la clàssica escena de dibuixos animats protagonitzada per un gat: el malaguanyat animal arriba als límits d’un precipici però segueix corrent, ignorant que la terra ha desaparegut sota els seus peus, fins que s’adona de la presència de l’abisme i comença a caure. Tots som una mica com el «gat de Zizek», i si encara no ho som, ja ho acabarem essent: la natura és prou sàvia —per raons estrictament evolutives— com per no deixar que determinades formes de vertigen existencial ens visitin abans d’hora. Quan això succeeix, quan els pensaments desmesurats no vénen acompanyats de la senectut, la primera víctima sol ser el cos —en sentit literal— d’aquell que ha comès la temeritat de reflexionar a destemps.
El protagonista del llibre de Víctor Sunyol ha de resultar-nos per força familiar: es tracta d’un home que ha dedicat tota una vida a quelcom tant qüestionable com l’art i que, a més, ha confiat cegament en el poder de les paraules. Com el vell Minetti de Thomas Bernhard, com Hofmannsthal i el seu Lord Chandos, com el Bartleby de Melville, com el Hanta de Bohumil Hrabal o, millor encara, com el protagonista de La eternidad y un día dirigida pel gran Theo Angelopoulos: tots ells fan bona la màxima de Borges segons la qual «un clàssic és un llibre que ja hem llegit». De fet, Sunyol permet que a Birnam s’explicitin algun d’aquests referents, com ara el de la pel·lícula del director grec: «Avui és dimarts, he baixat al bar a esmorzar i després a casa m’he mirat una altra vegada les primeres escenes de L’eternitat i un dia…» I quines son aquestes «primeres escenes»? Doncs les que ens presenten a un vell poeta que encara el darrer tram de la seva existència decebut amb el llenguatge i pràcticament sol: «Últimament, el meu únic contacte amb el món és el desconegut del davant, que em respon amb la mateixa música», explica una veu que emergeix de les profunditats abissals on el llenguatge no verbal segueix essent quelcom incontaminat…

Buscar-se al mirall
Un vell actor que monologa assegut al camerino hauria pogut pronunciar (mentalment) gairebé la mateixa frase: «el meu únic contacte amb el món és el desconegut del davant, que em respon amb la mateixa veu». I és que Birnam encara com pocs llibres el «problema» de la identitat a partir de la relació, sempre conflictiva, amb aquell altre que ens acabarà definint. Ho deia Plató al seu Alcibíades: «Si una ànima es vol conèixer a ella mateixa, abans haurà de mirar a una altra ànima».  També era a l’Alcibíades on Sócrates portava a col·lació el concepte de «prosochè», és a dir, la impossibilitat de ser virtuós i just amb els altres si abans no s’ha tingut cura d’un mateix: el protagonista del llibre de Sunyol monologa contra la soledat d’aquell que se sap portador d’una màscara (en grec, vol dir «persona») i, de manera molt especial, contra l’alienació d’un llenguatge que, com diria Hofmannsthal, «ha perdut del tot la capacitat de pensar o parlar coherentment sobre cap cosa».
En aquest sentit, és molt provable que allò que defineix Birnam sigui la seva naturalesa metalingüística. La cèlebre definició de Wittgenstein segons la qual el llenguatge és com «un vestit que amaga el perfil real de les coses» planeja sobre tot el llibre com una ombra de naturalesa ambivalent: per una banda, ens trasllada al desert nominalista, a saber, aquell lloc on un mot és només «flatus vocis», un so incapaç de remetre’ns a cap realitat concreta més enllà de la seva música; per l’altra, l’exigència d’essencialitzar aquest vestit, o inclús de llevar-lo, amb l’objectiu de descobrir la veritat nua que «amagava».
En darrera instància, tot apunta a que la veu poètica triomfa sobre la narrativa justament per això: perquè sap que la única manera de conjurar l’abisme nihilista on el gat de Zizek s’acaba precipitant és recuperant, en paraules del cabalista Scholem, «aquella paraula que no és concepte perquè és ella la que fa concebre». Pel què fa al sentit, Birnam ho deixa meridianament clar: «Allà a fora, el món va funcionant; i aquí, tot parat, abocat vertiginosament cap a no se sap on, i sense saber el perquè». Raó de més per llegir (degustar) aquest petit-gran llibre amb aromes de Shakespeare.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: