25 ANYS DE SENSIBILITAT CREATIVA

El Taller Estudi d’Art Admetlla-Amagat compleix un quart de segle al cor de Girona. A l’Avinguda Jaume I, mantenen viu l’esperit Bauhaus amb l’objectiu de seguir formant artistes i, sobretot, persones.

Una gran taula envoltada de cadires substitueix el previsible paisatge de cavallets desordenats que hom esperaria trobar quan entra a una Acadèmia d’Art. Primera observació: «Això no és una Acadèmia —subratlla el binomi Admetlla/Amagat en perfecta sincronia—, és un taller, un estudi on fem moltes coses a banda de pintar»; «coses» com ara tutories de suport i seguiment de projectes d’alumnes de Belles Arts o d’Arquitectura, però també d’Enginyeria, Disseny industrial o qualsevol disciplina que vulgui ampliar els seus límits reglats amb experiències i coneixements de naturalesa molt més «artística». D’aquí la segona observació: «Intentem fer una mena de càpsula Bauhaus, és a dir, un lloc on la teoria i la pràctica formin part d’un mateix programa». La presència de la gran taula certificaria aquesta màxima: el fet d’asseure persones de diferents edats —una altra característica remarcable— a l’entorn d’un espai comú tan propens al diàleg (només cal pensar en el Banquet platònic) dóna com a resultat un clima de treball on la frontera entre mestre i alumne es dissol i on tothom, sense excepció, pot assumir algun dels dos rols en funció de les circumstàncies.
Conceptes avui tan desgastats (per l’ús i l’abús) com ara «transversalitat», «multidisciplinari» o «integració», reneixen cada vegada que l’Estudi Admetlla-Amagat obre les seves portes: durant 25 anys han vist com nens de 3 o 4 anys es convertien en adolescents i aquests, al seu temps, esdevenien primer universitaris i després professionals de disciplines que, en principi, poca cosa tenen a veure amb l’artisticitat.  Sigui com sigui, aquest és el seu principal mèrit: introduir la reflexió oberta i la llibertat creativa en un món i en un sistema educatiu que tendeixen a convertir-se, inexorablement, en una trista modalitat de mediocritat funcional. En aquest sentit, la tasca realitzada per aquests dos artistes al llarg d’un quart de segle transcendeix la dimensió cultural: la lenta destrucció de l’ensenyament públic (la seva expressió més perversa seria la supeditació de la Universitat als interessos de l’economia) i la desaparició de tot allò que no respongui a principis estrictament utilitaris (començant per l’Art i acabant per la Filosofia) fa que sigui necessària l’acció silenciosa, però persistent, de persones com ells. Mantenir oberts els interrogants —a la manera socràtica— s’endevina com un dels fils conductors d’aquest singular oasi pedagògic.
Per això encara és més d’agrair les incursions que l’Estudi d’Art ha realitzat al llarg dels anys a les diferents escoles de la demarcació de Girona: la seva presència ha estat —i seguirà essent— un intent permanent de fer realitat una vella (i «bella») utopia que ni tan sols éssers extemporanis i maliciosos com el Ministre Wert hauran sigut capaços d’aniquilar. Entre les moltes receptes i antídots contra envestides com les del madrileny, brilla amb força la de l’esteta Franco Berardi: «Hem de reinventar l’autonomia del coneixement i el paper social de l’aprenentatge i la investigació. Potser la sensibilitat creativa serà el primer àmbit de transformació i reinvenció del sistema educatiu, i la força capdavantera en la transició cap a l’autoorganització de l’intel·lecte.»
Tot indica que Pep Admetlla (Girona, 1962) i Jordi Amagat (Les Planes, 1956) son dos magnífics exemples d’artista que no es conforma amb el simple conreu del propi jardí: el primer, és també l’activista cultural que repensa l’urbanisme i les possibilitats de l’arquitectura, que col·labora amb joves arquitectes (va ser cofundador de Nomas Land Studio i spaceGAP-archittecturSTUDIO) o que s’implica amb fundacions com Atrium-Artis entestades en difondre els nostres artistes més propers; el segon, destaca per la seva vindicació constant d’una memòria material dels diferents procediments plàstics situant-se, a més, en una fèrtil equidistància que es nodreix del diàleg entre disciplines i, per sobre de tot, de la mirada transversal a la història de l’art sencera. De la barreja d’ambdós perfils en surt un estudi que, per sobre de qualsevol altra consideració, és un lloc, un espai d’excepcionalitat cultural obert, com dèiem, a la més fascinant de les capacitats humanes: la sensibilitat creativa.