NARCÍS DÍAZ: l’objecte pictòric

Narcís Díaz Pujol (Figueres, 1986) encara nomadeja a la recerca de l’estudi definitiu; Llicenciat en Belles Arts, recala amb regularitat a la farmàcia familiar on, qui vulgui, podrà contemplar en rigorós directe una de les seves obres. Paga la pena.

Com la carta robada del conte de Poe, l’aforisme de Jean Baudrillard pot passar desapercebut malgrat —o per culpa de— la seva obvietat: «El subjecte només pot desitjar, només l’objecte pot seduir». Narcís Díaz confessa que aquesta vindria a ser una de les seves obsessions més íntimes: cosificar la pintura, retornar a les imatges el seu passat ineludible de «coses». Poca broma: es tracta, a grans trets, de prescindir de tots els embalums conceptuals i de totes les pròtesis iconogràfiques que sol emprar la historiografia de l’art en la seva versió més lúdica a canvi —i aquesta és l’alternativa «radical»— d’una mirada tan neutral com sigui possible. «M’interessa la presència de l’obra —explica l’artista figuerenc—, m’agraden les coses».
Ni més ni menys: cansat —i possiblement decebut— de l’excés de discursivitat que sol acompanyar a les pràctiques artístiques contemporànies, el jove artista opta per allò que Perejaume anomenava (a L’obra i la por) la «potenciació imaginativa de cara a gravitar les coses». En paraules del poeta: es tractaria de retronar «el pes» a les coses «per tal que, més enllà de tota imatge, guanyem, per les coses i els llocs, un inefable sentit de presència. Si cal amb obres restituïdes, amb textos despublicats, tornats a lloc o a boca perquè hi pesin a dins, amb paraules més aviat reconduïdes cap aquell silenci que els prenem en dir-les». Caldria, segons sembla, objectivar i objectualitzar per tal de recuperar aquella defenestrada dimensió estètica capitanejada pel gust (en això, com en tants altres aspectes, la veu crítica de Juan Benet segueix essent l’excepció més lúcida i terapèutica). Ens ho recorda, novament, Baudrillard: «Tot prové de l’objecte i tot hi retorna, de la mateixa manera que tot prové de la seducció i no del desig». És a dir: «L’objecte juga perfectament amb l’absència de desig, sedueix per aquesta absència de desig, representa en l’altre l’efecte del desig, el provoca o l’anul·la, l’exalta o el decep».
És per tot això que la pintura de Narcís Díaz és «objectiva» més que no pas «figurativa» i, de fet, també és per això que les seves obres vindiquen la possibilitat de retornar-ho tot a l’esfera encalmada de l’anonimat: per la possibilitat de retrobar el gaudi estètic més silenciós possible recolzat en l’apetència (també podríem dir-ne «gana») immediata. No ha d’estranyar-nos, en aquest sentit, que la pornografia s’erigeixi com a insospitat rebost que forneix d’imatges a l’artista: els cossos fragmentats proclamen, a la manera de les vanitas clàssiques, el nostre passat i el nostre futur de natura morta. O, per dir-ho d’una altra manera: cada pintura parteix de la convicció íntima de saber que el nostre temps és solament un interludi.
I és que, per a Narcís Díaz, el joc té forma de repte amb aparença d’exercici acadèmic: «pintar dues vegades la mateixa pintura —puntualitza— és una manera d’insistir en la seva objectualitat i, de passada, de reafirmar-me en el dubte». Amb tot, el seu dubte no és «metòdic» com el de Descartes sinó «periòdic» com el de Sísif: l’artista escenifica el seu particular acte de resistència enfront la temptació narrativa repetint unes imatges amb infinita capacitat de seducció. Ens ho recordava Blanchot a propòsit de l’antiheroi: «En un món en el qual tot consum d’energia cal que desemboqui en una acció real que la conservi, Sísif és imatge del que es perd, […] es allò útil-inútil, és a dir, als ulls d’un món profà, l’insensat i el sagrat». Aquesta és la heroïcitat de l’artista. L’exemple paradigmàtic ens l’ofereix, novament, el Sísif descrit en clau existencialista per Camus: després de l’esforç perllongat —«mesurat per l’espai sense cel i el temps sense profunditat»—, l’heroi tràgic arriba a dalt de la carena i deixa caure la pesada pedra, que rodola cap avall mentre ell la contempla amb els braços caiguts. En aquella pausa silenciosa s’esdevé la consciència. «En cada un d’aquells instants —segueix Camus—, quan abandona els cims i se submergeix poc a poc al cau dels déus, Sísif és superior al seu destí. És més fort que la seva pedra». D’això es tracta: la follia prové de les nimfes.