Chikako Taketani

El Cafè Canaules de Ripoll acull la darrera mostra de la recentment desapareguda (va morir l’agost del 2013) artista d’origen nipó però instal·lada, des de feia anys, a la capital dels Pirineus.

A ella també l’ha derrotat la mort, la mateixa mort que lliura des de sempre un partida d’escacs contra tots, sense excepció, i que les va guanyant pacientment, una rere l’altra, com segueix recordant-nos —oracle poètic— aquella contrabandista de llum que fou Maria-Mercè Marçal: «La mort t’ha fet escac i mat sense retop. / I de retop a mi, des del fons del mirall / que se m’encara, clos: no hi val amagatall». Amb tot —i això no pretén ser una victòria pírrica sinó, al contrari, una derrota heroica—, seguim comptant amb l’etern comodí: la possibilitat de fer, de continuar jugant sense tenir en compte —o sense que ens atemoreixi prou— el previsible desenllaç gràcies, en part,  a la íntima convicció d’haver començat a «desnéixer» —i no pas a morir— tan bon punt s’esquinça aquell trist cordó que ens mantenia units pel melic al nostre passat de felicitat amniòtica (conclou Marçal: «Morir: potser només / perdre forma i contorns / desfer-se, ser / xuclada endins / de l’úter viu, / matriu de déu / mare: desnéixer»).
El viatge de la Chikako Taketani (Kyoto, 1962) es va acabar abans d’hora, fa poc més d’un any a Ripoll, lluny del seu Japó natal però molt a prop dels llocs i de les persones que ella va triar per viure, com ara el també artista Domènec Batalla a qui, no cal dir-ho, aprofitem per transmetre el nostre més sincer condol. En tot cas, el periple físic de la Chikako Taketani es va acabar però ella segueix —i aquesta és una de les grandeses de l’art— interpel·lant-nos «des del fons del mirall» que són, en darrera instància, totes i cada una de les seves pintures. Per això va deixar dit, en una de les darreres entrevistes, que ella solament «buscava la profunditat».
I és que, ens plagui o no, la lliçó sempre és la del blanc. En aquest sentit, potser li hauria agradat a Taketani sentir —o llegir en un article com aquest— la història de Bartlebooth: es tracta d’un personatge que dedica la seva fortuna a aprendre a pintar aquarel·les —durant deu anys— per, després, emprendre un viatge al voltant del món amb l’objectiu de realitzar 500 marines —durant vint anys— que, al seu temps, envia periòdicament  a casa seva en forma de trencaclosques de 750 peces. Quan Bartlebooth torna del seu periple pictòric, es dedica a refer tots els trencaclosques i, a més, encarrega a un artesà —Morellet— que esborri tota divisió entre les peces amb l’objectiu de restituir l’aquarel·la original. Al final, totes les marines són destruïdes en una dissolució que restitueix el full en blanc. La metàfora que ens regala el personatge inventat pel geni literari de Georges Perec és impagable: la pintura és sempre un procés acumulatiu o destructiu que impel·leix el silenci latent del blanc inicial, és memòria i recursivitat i és, al final, un intent permanent per conjurar la mort mitjançant l’assumpció de la pèrdua.
L’exposició que actualment es pot veure al Cafè Canaules de Ripoll —veritable epicentre cultural de la capital catalana— és un excel·lent oportunitat per descobrir a destemps una pintora extraordinària: rere l’aparent simplicitat de les seves obres hi ha profunditats galàctiques que només assaborirà l’ull pacient; rere els seus cossos —amb les mans crispades com les de Schiele— hi habiten ànimes en palaus de cristall. I que ningú s’enganyi: qui no sigui capaç de veure la diferència entre l’ànima i el cos —segons el cèlebre aforisme d’Oscar Wilde— és que no té ni una cosa ni l’altra.

Chikako Taketani
Cafè Canaules,  Ripoll. Plaça Gran, 20.  H Juliol i agost.  Feiners de 9 a 23h. Més info: http://www.canaules.cat