Skip to content

No vol ser política, solament és pintura.

17 May 2014

9-Escriba okL’any 2010 —és a dir, fa quatre dies— el teòric literari Frederic Jameson pronunciava una conferència al Círculo de Bellas Artes de Madrid on, a banda de revisar el concepte de «postmodernitat», despatxava sense problemes una «pintura moderna» que hauria desaparegut a favor de la «fotografia emancipada» pròpia dels nostres temps, una disciplina —sempre segons Jameson— que ja no hauria d’enregistrar (o certificar) la realitat en la mesura que la mateixa realitat s’hauria convertit en fotogràfica: alliberada d’aquest llast, la fotografia «s’enfronta per tot arreu a ella mateixa, a la seva essència, a la seva imatge»…
Deixant de costat l’evident pixada fora de test del, per altra banda, brillant crític literari, no deixa de sorprendre que negués a la pintura la possibilitat d’incorporar-se a allò que Fernando Inciarte —molt més agut que l’americà en relació a l’anàlisi de les formes i de les imatges— va anomenar «la resurrecció del cos transfigurat de l’art». Seguint a Groys, escrivia l’especialista en metafísica: «En el decurs d’aquesta transfiguració l’art va deixar de reflectir fets aliens a ell mateix per convertir-se per primera vegada en el subjecte de la seva pròpia història […]. Tot plegat implicava que l’autorreferencialitat del nou art no quedava restringida a obres d’art particulars sinó que es va estendre a tot el cos de l’art […] Un art que és subjecte ell mateix del patiment; un art que, enlloc de representar-lo simplement, és ell mateix el que pateix».
O, en paraules de Maurice Merleau-Ponty: «L’art i especialment la pintura s’abeuren en una napa primària ignorada totalment per l’activisme. Més encara: el pintors són els únics que poden fer-ho amb certa innocència […] El pintor esta allà, fort o dèbil en la vida, però sobirà evidentment en la seva manera de remugar el món, sense cap altra tècnica que la que els seus ulls i les seves mans es donen a força de veure-hi, a força de pintar, entossudit en treure d’aquest món, en el que sonen els escàndols  i les glòries de la història, teles que no afegiran res a la còlera o a les esperances del homes». Teles que són com pells, retalls de l’epidermis d’un món que només vol ser plàstica:  Xavier Escribà és possiblement un dels artistes que millor han entès aquesta possibilitat i, justament per això, cada exposició que fa ens convida a retrobar aquell vell gust que mai hauríem d’haver desterrat del tot.

Xavier Escribà
Fundació Lluís Coromina, Banyoles. Plaça Major, 33.  H Fins el 30 de juny. Dimecres de 10 a 14h. Dijous i divendres de 16,30 a 20,30h. Dissabtes d’11 a 14h. i de 16,30 a 20,30h.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. 16 March 2016 17:46

    Eiva Eudald! m’he llegit els post sobre l’Escribà!
    jo també vaig escriure sobre l’expo que va fer a l’Eat Art… més que res perquè vaig conviure amb ell moltes hores i perquè és un fora de sèrie… a veure què et sembla:
    https://elbanyadorsensenedador.wordpress.com/2014/06/13/xavier-escriba-ca-larpa/

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: