EGODOCUMENTS

L’egodocument és tan pervers que, per tal d’impugnar-lo, acabes fent un egodocument (un «egodocument» és exactament el què el seu nom indica: un registre textual del propi «Jo»). Les raons objectives sempre son insuficients: tothom mercadeja amb el seu «Jo» —«identitat» no serveix com a sinònim— com li ve de gust, és a dir, que pot exposar-lo a la primera fila de la paradeta de fruites i verdures o, als antípodes, fer veure que no en té —de «Jo»— i així inflar-ne el preu (suposant que estigui disposat a vendre’l). La crítica i el crític poden ser una mateixa cosa, tot i que el més desitjable seria justament el contrari. No s’ha de confondre la planta amb les arrels, o amb la terra, que encara és més aspra. Dic això —malgrat ho hagi de deixar per escrit— després d’empatxar-me de «Jos» exposats, com carxofes a punt de rebentar en forma de flor violàcia que gairebé mai veiem, als diferents suplements de cultura dels diaris als quals tinc accés (ho dèiem al començament: la primera persona germina com les males herbes). L’anècdota suplanta l’anàlisi. M’imagino que el problema té el seu origen en un mateix fet: tots plegats escrivim força malament (com diria en Josep Pla, qui fos en Segarra que escrivia com pixava!). Amb tot, la manca d’estil resulta infinitament més suportable quan el «Jo» s’aplaça. Un grapat d’exemples d’avui mateix. Escriu en Jaume Vidal a el Punt: «Jo mateix sempre identifico Mayte Vieta per les seves…»; o la Montse Frisach al mateix suplement: «Escric aquesta crònica just dues hores després d’haver practicat una sessió de ioga amb els ulls embenats» (?!); o l’Artur Ramon: «Mai oblidaré el dia que vaig conèixer Gabriel García Márquez…»; o en Màrius Serra: «A Calaf topo amb una expressió sensacional…» Jos i més Jos, com si ens importés la seva vida més que no pas la seva opinió. Capítol a part mereix en Sam Abrams, que signa amb una grandiosa «D.» abans del seu nom que indica que es tracta d’un doctor (no pas dels que curen, sinó dels altres, dels que s’asseguren una parcel·la de coneixement mentre vostè mor de malària). Avui es permet el luxe de dir una collonada impressionant que no em dóna la gana de passar per alt: «Hi ha dues categories de grans poetes, els grans poetes de la competència i els grans poetes de la singularitat». I es queda tan ample. Els primers, segons el doctor, destaquen pel seu mestratge formal (fan els versos com déu mana); els segons, «són poetes irrepetibles que marquen un profund abans i després». Per entendre’ns: o fas bona lletra sense dir massa res o escrius coses molt interessants de qualsevol manera. Si li calia un començament pompós podia fer com els altres i explicar quelcom de molt íntim, potser una sessió de ioga transmutat en invident o, si fos prou valent, alguna perversió sofisticada a la manera de Michel Leiris, autor del llibre que ara mateix fullejo sense convicció ni ganes…