Skip to content

NIL PERUJO: un jove entre Mestres Antics

11 May 2014

Nil Perujo estudia Belles Arts a Barcelona. És d’Anglès i, quan pot, recala a la casa familiar de Cassà de la Selva per seguir interrogant-se pintant. També dibuixa i fa collage: la seva generació és, en relació al tractament de les imatges i dels mitjans, radicalment democràtica.

 

PERUJONil Perujo (Anglès, 1992) és l’artista més jove que, fins a data d’avui, ha ocupat aquest espai dominical que intenta fer visibles, cada quinze dies, l’art i els artistes que formen part del nostre context més immediat. Diem això no tant per amor a l’anècdota biogràfica —que hi és— com per la responsabilitat que implica estar en algun dels dos extrems del segment humà que ens ocupa. És a dir: de la mateixa manera que ser degà significa carregar amb el pes dels encerts i dels errors acumulats al llarg de tota una vida, ser el més jove —en el sentit relatiu ara esmentat— porta implícita la necessitat d’assajar de viure sense témer els errors ni, portat a l’extrem, aquella mena d’encerts enverinats pel sol fet d’haver arribat abans d’hora. Com deia Adorno, l’artista precoç «haurà de reconquerir amb esforç, en relació als objectes, l’espai ocupat per la seva representació: haurà d’aprendre a patir». I encara més: «En la mesura que són [els artistes precoços] una pertorbació de l’ordre natural […] la societat desconfia d’ells en tant que representen la negació visible de l’equació d’esforç i èxit».

IMGP3901Amb tot, Adorno —i malgrat la seva clarividència filosòfica— no va preveure una de les grans paradoxes del nostre present: la societat sembla decantar-se per l’èxit assolit sense esforç, possiblement, perquè aquesta «equació» li és més propera i, per sobre de qualsevol altra consideració, assequible. En aquest sentit, és encoratjador escoltar com un artista jove —molt jove— és capaç de qüestionar «l’excés d’informació que inunda la xarxa sense cap mena de filtre» o «la buidor que trobes —continua engrunant un Perujo sorprenentment madur tot i la seva edat— quan intentes afrontar les gran preguntes de sempre, com poden ser el sentit de la vida o la teva identitat, el teu Jo d’artista».

Només tenia part de raó el galerista Jean Fournier —figura clau en el mogudíssim París dels anys seixanta— quan va afirmar, fa més de quaranta anys, que «ser artista sobretot sorgeix d’una decisió, no d’un aprenentatge o d’uns coneixements»: com el jove Stephen Dedalus diseccionat per Joyce al seu «Retrat de l’artista adolescent» —un text fonamental per a la literatura iniciàtica, juntament amb les cèlebres missives de Rilke—, Nil Perujo no amaga els seus inicis diletants ni l’estratègia especulativa que segueix a l’hora d’anar configurant l’artista fruit d’aquella «decisió» que, com ell mateix IMGP3900explica, va adoptar mentre estudiava a l’Escola d’Art d’Olot. No obstant això —i aquesta és la «part de raó» que mancava a Fournier—, «la decisió originària» vindria a ser paper mullat si no fos per la capacitat d’autoanàlisi acompanyada d’un instint de superació que només posseeixen aquells que saben impugnar el seu «Jo». No és estrany que Perujo seguís el seu camí formatiu i es matriculés a la Facultat de Belles Arts de Barcelona: tot just fa segon de carrera i ja es qüestiona el funcionament de la institució universitària, moderadament desencantat amb la pintura que s’hi predica fins al punt que no descarta especialitzar-se en alguna altra disciplina (quelcom que no implica abandonar la dimensió plàstica dels seus treballs) i convençut, malgrat tot, que seguirà endavant ja que, com succeeix als artistes de veritat, no sap fer altra cosa…

Sempre ens restaran els mestres antics. Nil Perujo confessa el seu amor incondicional per Velázquez, una declaració ben plausible si tenim en compte l’ordre de preocupacions de les que parlàvem: la vida i la mort, juntament amb la paupèrrima identitat contemporània, adopten la forma d’un cos mig pintat que subjecta, amb ràbia continguda, dos fragments de fusta units en forma de creu. També encertava només a mitges Oscar Wilde quan deia que «allò que l’art, en realitat, emmiralla, és l’espectador, i no la vida»: al pare de Dorian Gray li va passar per alt el reflex de l’artista, sobretot quan es tracta d’un jove precoç que «haurà d’aprendre a patir».

Advertisements
2 Comments leave one →
  1. 28 June 2015 20:17

    Gran pintor i amic

  2. 16 May 2017 01:40

    the best of my knowledge, No. You will need to explain your situation to the examiner and explain how you use the oxygen to ward off the headaches. I do not believe that there would be any problems, given there are no other conditions which raise a red flhTg.aanks for the questions. Trucker Doc

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: