Skip to content

EL ROSTRE QUE PERFORA LA FORMA

10 May 2014

Can Framis, la flamant seu barcelonina de la Fundació Vila Casas, acull una doble mostra: per un costat, es presenten els treballs d’un «històric» com Antoni Pitxot; per l’altre, s’exposen les obres dels tres artistes guardonats en el Premi de Pintura Vila Casas.

 

13-masllorens

 

A Can Framis, que és la seu barcelonina de la Fundació Vila Casas, hi exposa Antoni Pitxot —cal suposar que en qualitat d’artista principal a qui no cal presentar, malgrat que segueixi essent per a molts un notable desconegut—, i tres artistes que comparteixen un únic Premi —el de Pintura que cada any atorga el jurat escollit per la Fundació— tot i que la naturalesa de cada un d’ells (per separat) no és la del «premiat» sinó la de l’accèssit, és a dir, la del que possiblement hauria hagut de guanyar sense arribar a fer-ho (i, segons com es miri, la de teloner de Pitxot, que per ordre cronològic i «filiació daliniana», se suposa que mereix actuar a l’escenari principal i dir l’última paraula). Amb tot, i com sol succeir tantes vegades, els «teloners» són els que aporten llum i aire fresc al concert, mentre que l’estrella principal —i ja per finalitzar amb el símil musical— es limita a engrunar, mecànicament, allò que s’espera d’ella, acostumada com està a brillar sense esforç i perfectament aliena al risc latent que corren els petits astres d’implosionar sota la força de la seva pròpia gravetat (el què resta, després del seu daltabaix atòmic, és allò que en astrofísica s’anomena «estrella de neutrons» o «forat negre»).
Diem tot això per subratllar l’interès innegable de les propostes pictòriques de Jordi Lafon (Barcelona, 1967), Sílvia Martínez Palou (Barcelona, 1961) i Lídia Masllorens (Caldes de Malavella, 1967) enfront del tediós monòleg lític —del grec lithikós, que vol dir «pedra»— d’un Antoni Pitxot que segueix munyint, sense cap mena de pudor, les associacions lliures del cèlebre «mètode paranoicocrític» proposat per Dalí. Ara bé: tan Pitxot com Masllorens —que són els artistes que ens ocupen atesa la seva condició de gironins— comparteixen una visió antropocèntrica del fet artístic que contrasta amb el formalisme i l’objectualitat dels dos barcelonins. I no només això: la primera imatge del catàleg del figuerenc és un Autorretrat de 1973, un rostre fet de pedregam que vindria a ser la perfecte contraimatge de la col·lecció de rostres que caracteritza el gruix de l’obra de l’autora de Caldes. Per entendre’ns: «formalisme capital» versus «poètiques del rostre» assajades des de la perifèria gironina…
pitxot1Tot plegat podria ser anecdòtic si no fos perquè és precisament en l’univers facial on s’esdevenen les grans paradoxes de la condició humana. Ho va explicar no fa gaire Valentín Roma en un excel·lent assaig —lectura obligatòria— que s’intitula, precisament, Rostres: «Tot succeeix a la cara, tot és la cara. Qualsevol biografia és, també, una arqueologia de la cara, qualsevol diagnòstic sociològic és una reconstrucció facial, qualsevol intervenció artística és un exercici d’anaplastologia, qualsevol política és una coreografia d’expressions, qualsevol economia és un fitxer de desgastos i d’arrugues. Líftings ideològics, botox religiosos, estiraments creatius, despigmentacions urbanes, peelings territorials… Avui, més que mai, sembla que la realitat s’ha transformat en un minúscul apartat de la cosmètica». Cosmètica dogmàtica, que diria en Gordillo, encaminada a refer la màscara humana: per això Casavettes va filmar Faces l’any 1968 i, també per aquest motiu, Bergman va anomenar Persona a la seva genial pel·lícula, perquè es tracta d’un terme que derivaria del «prósôpon» grec, és a dir, del mot que servia per designar al portador d’una mascara…
En tot cas, i centrant-nos en la proposta de Masllorens —de Pitxot se n’ocupen a bastament Giralt Miracle i Mariona Seguranyes al text del catàleg— , quan parlem de rostres pintats es fa difícil no pensar en aquella cèlebre passejada que feia Antoine de Roquentin, protagonista de La nàusea de Sartre, per la galeria de retrats del Museu de Bouville: aclaparat per l’allau de mirades embalsamades, Roquentin sentia un fastig profund per uns homes que havien intentat defugir la contingència pròpia dels mortals a través d’unes imatges que, se suposa, tenien la capacitat de legitimar-los davant de les generacions futures. Es tractava d’homes-rostre presentats en el seu «esclat de dret» (éclatant de droit, va escriure Sartre) que pretenien convèncer l’espectador de la seva singularitat atorgada per una instància superior a la qual, per descomptat, ningú tenia dret a demanar comptes: «Palpitava en els seus ulls brillants un anhel de realitat en estat sòlid. Només era, però, un exercici de pura aparença, d’ambició desmentida per la història», ens recorda el poeta Luís García Montero a propòsit de la visió del protagonista de La nàusea.
masllorens2Res a veure, per exemple, amb el rostre tantes vegades pintat per Lídia Masllorens de la gran Renée Falconetti fent de Joana d’Arc a la pel·lícula de Carl Theodor Dreyer (1928). Als antípodes dels artistes que detestava Roquentin,  Masllorens renuncia a la història —o opta per la suspensió de l’instant, per la seva eternització— amb un gest tan profundament antinarratiu com pot ser congelar el fotograma i convertir-lo en la imatge pictòrica d’un rostre que perfora la forma. La metàfora és de Lévinas: «L’expressió que el rostre introdueix al món no desafia la feblesa dels meus poders, sinó el meu poder de poder. El rostre, encara cosa entre coses, perfora la forma que, tanmateix, el delimita. El què vol dir concretament: el rostre em parla i per això em convida a una relació sense paral·lel amb un poder que s’exerceix, ja sigui de plaer o de coneixement». Segurament aquesta va ser la nostra gran pèrdua: el cos, que havia estat la domus de l’ego —es lamenta Quignard— es va convertir «en la més embruixada i hostil raresa. El cos (i per extensió el rostre), que era un pont entre la natura i la història, entre el desig sexual i la curiositat científica, es va convertir en un abisme».
Per entendre’ns: cada rostre pintat per Masllorens és, en essència, un intent per reconciliar l’animal que som amb la persona que podríem arribar a ser. És quan coincideixen, que s’esdevé l’orgasme. Ni tan sols la divinitat pot defugir aquest ordre de coses: «No lluito amb un déu sense rostre, sinó que responc a la seva expressió, a la seva revelació…», va deixar dit l’autor de Totalité et infini.

A. Pitxot, L. Masllorens, J. Lafon i S. M. Palou
Can Framis,  Barcelona. Carrer Roc Boronat, 116.  H Fins el 20 de juliol.  Horaris: www.fundaciovilacasas.com

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: