Morir a Detroit amb l’esprai a la mà.
L’estiu passat va desaparèixer Bilal Berreni a Detroit. Fa cosa d’un mes, el seu cos va ser finalment identificat: el cas s’hauria arxivat si una tal inspectora Sarah Krebs no s’hagués adonat que les botes d’aquell jove «semblaven d’estil europeu»…
Quan, fa tres anys, Bilal Berreni —conegut en el món de l’art urbà com a Zoo Project— va decidir sortir de la seva confortable França natal en direcció a Tunísia, primer, i després a Líbia per pintar imatges dels refugiats, es va convertir en activista (res a veure amb el típic «artivista» que s’hauria quedat a la vella Europa flirtejant amb les institucions): com sol proclamar el tòpic, la seva única «arma» era una particular forma de pintura mural que destacava per l’extrema sobrietat cromàtica —entre altres motius menys prosaics, es veu que feia servir el blanc i negre perquè era una mica daltònic— i pel posicionament polític i social sempre dirigit al costat dels perdedors (ni bons ni dolents: perdedors).
En tot cas, quan les primaveres àrabs van començar a transmutar-se en una altra cosa molt diferent —contaminades per la bagassa de sempre, és a dir, la religió—, va optar per canviar de «víctimes» i encarar quelcom que li era molt més proper, a saber, les vergonyes del capitalisme en forma de despropòsit urbà. En aquest sentit, no és estrany que la ciutat de Detroit —símbol de l’auge i el declivi del fordisme en estat pur— entonés el cant de Sirena perfecte pel nostre malaguanyat Odisseu.
Fins aquí, la història. La tragèdia —o el drama, per no menystenir el gènere clàssic—, comença d’una altra manera: el dia que la policia de Detroit troba, estirat al mig del carrer, el cos d’un indocumentat amb un tret a la cara. El cas s’hauria arxivat si una tal inspectora Sarah Krebs no s’hagués adonat que les botes d’aquell jove (no era negre, quelcom a destacar de cara a entendre el zel policial) «semblaven d’estil europeu». Gràcies a les seves sabates, per tant, se li van agafar les empremtes dactilars i, com aquell qui no vol la cosa, van acabar identificant el cadàver. Es tractava de Bilal Berreni, un ciutadà francès de 23 anys que era conegut pel seus espectaculars treballs d’art urbà signats com a Zoo Project. Tot això succeïa el passat 28 de març de 2014.
Era un heroi Berreni? És clar que no. Com tampoc ho era Pippa Bacca, l’artista disfressada de núvia que van violar i assassinar el 2008 a Turquia: es tracta d’artistes que van col·lidir amb aquella realitat que, normalment, l’art es conforma amb representar. No van ser víctimes de cap complot polític, ni de cap contuberni organitzat des de les clavegueres d’algun servei secret: van ser víctimes, ras i curt, d’un atzar desfavorable i, també, d’un destí que ells mateixos van posar contra les cordes. La lliçó torna a ser la de sempre: la gràcia de l’art —i la seva efectivitat— rau en el fet de ser només un simulacre. O, per dir-ho d’una altra manera: els actors, a les pel·lícules, no moren de veritat (amb l’excepció de Brandon Lee i quatre casos mal comptats). Malgrat tot, i encara que no siguin herois, trobarem a faltar persones com Berreni.
Enllaços relacionats amb la notícia:
Eudald Camps 