FONSU MATEU: VIATGE ALS BALCANS

Tot i estar envoltat d’artistes —n’és pare i germà—, Fonsu Mateu (Salt, 1948) se situa als antípodes del geni entotsolat: autodidacte, es limita a fer allò que li agrada equipat, tan sols, amb una caixeta d’aquarel·les que li serveixen per traduir el món. És un viatger que, a la maleta, hi porta quatre colors.

A Horaci no li agradava viatjar: «Aquells que van a l’altra banda de mar canvien de cel, però no de geni. La inèrcia dirigent ens esperona. Amb quadrigues i amb naus cerquem el bell viure; i el que cerques és aquí […] si l’equanimitat no t’abandona», escrivia al primer llibre de les seves Epístoles. No és estrany, en aquest sentit, que Fonsu Mateu no tingui cap obra de l’autor de les Carmen Saeculare al seu estudi —ell en diu «treballador»—, i que atresori, en canvi, El quadern gris de Pla, un caràcter diametralment oposat al d’Horaci a l’hora de viatjar. L’artífex del «fris» (gris) més prodigiós de les lletres catalanes confessava —qui sap si sentint-se impel·lit des de la distància pel poeta llatí— a les seves Cartes des de lluny: «Hi ha una altra posició: la de l’home que trobant-se en la posició de l’ase de Buridan [aquell ruc que moria de gana per indecís] té la pueril vanitat de creure que resoldrà els seus problemes anant a l’estació, comprant un bitllet i fugint. Des del punt de vista de l’estoïcisme, un home així a penes arriba a ésser un aspirant. És una llàstima, però és veritat: jo sóc un aspirant». I qui diu «aspirant» pot dir, sense contradir l’ànima de la frase planiana, «amateur» o «aficionat»: Pla, com Fonsu Mateu, era un observador precís gràcies a la seva exquisida diletància —la disfressa d’aspirant li anava petita— que li permetia allunyar-se del centre per certificar, des de lluny, el lloc que acabava de deixar enrere.

Tampoc ha d’estranyar-nos, per tant, la naturalesa desmitificadora d’un home que s’ha anant fent a base d’assumir parèntesis i contradiccions: malgrat que l’art i l’esport solen estar tan o més renyits que el sexe i el celibat —Píndar, poeta i aristòcrata grec, possiblement no va córrer ni mig quilòmetre en tota la seva vida malgrat ser el primer «corresponsal» esportiu— en Fonsu Mateu ha sabut reconciliar-los a base de pragmatisme i d’apassionament. La contradicció només és aparent: s’és pragmàtic quan deixes que el desig aflori en el moment adequat. L’estratègia sembla senzilla fins que assages de portar-la a la pràctica. En primer lloc, cal tenir paciència: «Vaig deixar de pintar aviat per raons que ara no vénen al cas —comenta en Mateu— i m’hi vaig reenganxar a mitjans vuitanta, durant un viatge. El meu germà em va passar les seves aquarel·les i m’hi vaig posar. Pla deia que escrivia perquè havia llegit molt; suposo que jo pinto perquè he vist molta pintura». Ha vist pintura —Barceló és una de les seves referències— i ha vist món: la mirada pausada que requereix el fet de pintar fa que deixi de banda aquella càmera fotogràfica que serveix, en el millor dels casos, per congelar un fantasma.

Als seus quaderns, autèntics reliquiaris, hi ha l’atmosfera literària del Cafè Gijón, l’aroma renaixentista de Florència, les promeses de felicitat de la Provença —que també podria dir-se «providència»—, la geometria metàl·lica de Sant Francisco, els clarobscurs de Berlin, la verticalitat de Nova York i, per descomptat, la remor babèlica de Salt: «Sempre que puc exerceixo de saltenc», diu amb orgull; «No obstant, tinc la doble nacionalitat: soc de Salt i de Girona. Al revés no sé si funciona», conclou mentre pren un acordió que el transmuta en «aspirant a músic», que diria en Pla. I així «el treballador» —l’estudi— agafa aires balcànics, bressolat pels sons d’unes partitures que en Fonsu Mateu afirma no saber llegir: les escolta de la mateixa manera que mira, és a dir, perquè li dóna la gana i el fa feliç. Una actitud, la del saltenc, que suposa tota un raresa en aquests temps dessolats i superpoblats d’artistes que van de màrtirs. Ja ho diu una amiga meva: «la vivència de l’art, a part d’una festa més o menys pública i multitudinària, és també una suma de soledats». Cal admetre, però, que amb l’acordió i la guitarra, mai s’està del tot sol.