El mapa i el territori.

Jordi Tolosa (Badalona, 1956) exposa els seus «Four Horizons» a la seu de Banyoles de la Fundació Lluís Coromina. L’artista es manté fidel a una concepció de l’escultura molt propera a la poesia visual —incloent-hi la utilització que aquesta fa del llenguatge— però sense deixar mai de banda la preocupació a l’hora d’escollir els materials emprats.

La magnífica exposició que Jordi Tolosa presenta a la seu de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles —El puntal— s’intitula «Four Horizons», un enunciat que podem llegir en el seu sentit literal i, per tant, essencialment contradictori —si ens referim al perímetre terrestre, d’horitzó només n’hi pot haver un— o, potser millor, en el sentit que el poeta T. S. Eliot cartografiava el seu món a «Four Quartets», és a dir, un exercici panòptic on el subjecte es limita a constatar la seva estupefacció enfront d’un paisatge que tan pot ser vist en clau geogràfica com històrica i humana. De fet, el gruix de la producció escultòrica de Tolosa se situa en un espai de polisèmia on la forma i la paraula mantenen una relació osmòtica que fa que es contaminin sense arribar-se a barrejar: com el cèlebre agrimensor de Kafka (protagonista de El castell) , la voluntat de mesurar el territori es manté intacta inclús després que l’absurd, l’estupidesa humana i la impossibilitat material, s’aliïn per combatre-la.
D’això es tracta: l’antítesi de l’horitzó és el mapa. La indeterminació del primer —l’horitzó s’allunya a mesura que ens hi atansem— contrasta amb la concreció matemàtica del segon. I és que  l’horitzó, sembla voler recordar-nos Tolosa, fa referència a una geografia estrictament humana. Des d’un punt de vista fenomenològic, no existeix horitzó sense subjecte capaç de determinar-lo: Husserl, per exemple, es referia al concepte d’horitzó en un sentit molt ampli que afegia «al camp de la percepció» —allò que «m’és present»— tot un marge «copresent», un univers estrictament subjectiu fet a base «d’assumptes, valoracions i béns». O, en paraules de Heidegger: «La condició temporal-existenciaria —no confondre amb existencial— de possibilitat del món rau en que la temporalitat té, en tant que unitat extàtica, allò que s’anomena un horitzó».
Tolosa materialitza l’afany humà de construir el mapa i el territori sense perdre mai de vista l’horitzó que, en la tradició dels memento mori, ens recorda la seva impossibilitat. I si no que li preguntin a Houellebecq.

Jordi Tolosa
Fundació Lluís Coromina – El Puntal Laboratori de les Arts, Banyoles. Carrer Girona, 161.  H Fins el 16 de maig. De dilluns a divendres d’11 a 13 h i de 16,30 a 20,30 h. Dissabtes, horari a convenir.