ISABEL ROCATTI: el mòbil de la pintura

Isabel Rocatti (Burjassot, 1958) revela, a Les Bernardes de Salt, la seva faceta com a artista. De fet, explica que la primera vegada que va descobrir un traç vermell a la pantalla del seu telèfon mòbil creia que era fruit d’alguna ferida a la mà. A prtir d’aquí, l’actriu va desplegar la seva creativitat de forma sorprenent.

Ho va escriure ja fa una colla d’anys Pilar Parcerisas al llibre Art & CO, un volum que,  a banda de mantenir intacta la seva vigència, hauria de ser periòdicament recuperat (administrat) en dosis homeopàtiques: «Qui no es plantegi la seva activitat humana com a creació en qualsevol àmbit i domini de la vida i no solament en el camp de les disciplines artístiques, difícilment entrarà en l’obra i el pensament d’un artista —referint-se a Joseph Beuys— que basa la seva teoria perceptiva en el fet que només l’home creatiu pot canviar la història». Amb tot, el  de Krefeld anava un pas més enllà: «L’art ha arribat a la seva fi, i ara comença un període en què s’albira la necessitat d’un art social», explicava el 1981 en una entrevista realitzada per Elisabeth Rona.
El que no deixa de ser curiós, segons com es miri, és que tot plegat té el seu origen, si fem cas a Delgado-Gal, en un Duchamp molt més prosaic que no pas revolucionari: el «descobriment» del francès —explicava el crític conservador referint-se al conegut assaig de Calvin Tomkins— va ser adonar-se «que l’ofici plàstic, inaccessible per l’executant comú, era una falòrnia que no impedia la creació instantània d’art mitjançant un exercici pur de la voluntat i que enllaçava perfectament amb l’ethos democràtic d’una societat sobre la qual començava a planar l’esperit rialler del doctor Spock».
Com sempre, la qüestió referent a la «democratització de l’art» no es resol en cap dels seus extrems, és a dir, ni en «l’art antropològic i revolucionari» de Beuys ni en el «mordaç nihilisme estètic» de Duchamp. Accions tan aparentment anecdòtiques o inofensives com la de David Hockney —tota una institució de l’art de la segona  meitat del segle XX que encara reverbera— apunten en una direcció que podem intuir molt més fèrtil: utilitzar un dispositiu tecnològic a l’abast de tothom —pot tractar-se d’un iPad, però també d’un mòbil d’última generació— enlloc dels costosos materials propis dels oficis artístics, és un pas més en l’alliberament que, per cert, va encetar la utilització de pintura acrílica i industrial enlloc de pintura a l’oli (qüestió de temps i de diners).
És en aquest sentit que cal llegir la proposta d’Isabel Rocatti. Ella mateixa ho confessa sense embuts: «Per a mi ha estat una agradable sorpresa retrobar la pintura com a eina d´expressió. Ja a l´adolescència, volia fer Belles Arts degut a la inclinació natural de tenir un carbonet a les mans i dibuixar tot el que m´impactava. La vida, però, em va acabar portant a les Arts Escèniques, camí que continuo transitant i que considero, també, una font essencial de creixement personal. Descobrir el Quick Memo incorporat al meu mòbil va ser la clau que tornà a obrir el pany del desig». Ni més ni menys: Quick Memo, ProCreate, o alguna  aplicació de la «comunitat Autodesk»,  poden ser els pinzells, la paleta, els colors i els suports d’algú que, com dèiem al començament, es «plantegi la seva activitat humana com a creació en qualsevol àmbit i domini de la vida». La polifacètica actriu-artista Isabel Rocati seria, en aquest ordre de coses, el perfecte  paradigma.

Isabel Rocatti
Les Bernardes, Salt. Carrer Major, 172.  H Fins a finals d’abril. De dilluns a divendres de 10 a 13 h i de 16 a 22 h. Dissabtes de 16 a 20 h. Festius tancat.