GERARD SALA: temps d’amor i de treball

Gerard Sala (Tona, 1942) ha repartit la seva vida entre la docència, a la Facultat de Belles Arts, i la pràctica de l’art. De fet, a ell li agrada definir-se com a pintor de professió i poeta de vocació. Des d’ahir, una extensa exposició al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, ens el situa en la cruïlla de camins que li és més pròpia. Un artista imprescindible.

Davant l’obra de Gerard Sala —una «obra transgenèrica», tota una «obreda», com diria Perejaume— hom de seguida pren consciència que, enlloc de lectors (per als poemes) o d’espectadors (per a les pintures), tan sols pot haver-hi còmplices: persones capaces d’assumir un pacte de silenci i de fidelitat, no pas amb l’autor —ja sigui el poeta o el pintor— sinó amb els mons que aquest és capaç de desvetllar. La seva revelació, en tot cas, mai és pública: es tracta d’un misteri —res a veure amb els secrets, que solen ser vulgars— xiuxiuejat a cau d’orella per tal de mantenir intacta una naturalesa inefable que, en cas d’existir, és allò que en conforma l’essència. «Allà on circula l’àngel / Paul Klee posa el pinzell», va escriure una vegada Ràfols Casamada.

Malgrat tot, Gerard Sala forma part del grup d’artistes que han incorporat com a pròpia la paradoxa de Bartleby, a saber, la d’aquell que fa —que obra— mentre afirma que «preferiria no fer-ho». Ho confessa el mateix Sala en algun dels seus bellíssims poemes-aforisme: «Ara / dic quasi res / per no trair el silenci de la llum»; «El gest / és / l’empremta fidel del silenci»; o, potser referint-se a la pintura i als mots sense casa: «Voldria / no haver d’omplir el silenci amb serpentines». Sigui com sigui, els seus quadres solen estar poblats per constel·lacions senceres que serpentegen quietament, una mica com aquell zooplàncton que segueix anant a la seva sense saber que es troba empresonat —suspès— dins una placa de petri i, encara pitjor, que hi ha la mirada d’un ciclop que l’escruta, segura, des de l’altre costat del microscopi.

El seu color és el blau. Potser per això viu i treballa entre Badalona —que és a tocar del mar— i Sant Joan de les Abadesses —que és molt a tocar del cel—, perquè aquest color és perfecte per abismar-se, per flirtejar amb l’infinit d’on provenim i, des d’una òptica estrictament genealògica, per vindicar artistes com Miró —blau entre els blaus— i, si fem cas al que escrivia Xavier Barral a la seva Reivindicació del blau en exordi, a tota una manera de fer —i mirar— tan catalana com mediterrània: «Jo veig l’art català de color blau. El modernisme de rajoles trencades i de vidrieres burgeses és blau. Joan Miró és blau, com són blaus els seus Enamorats catalans, de resina sintètica, pintats el 1975»; un blau que Barral també troba en el noucentista Aristides Maillol —anomena a la seva dona de formes arrodonides i plenes Mediterrània—, en l’ara esmentat Ràfols-Casamada —el seu blau és el de Cadaqués—, en l’arquitectura de Sert —es retalla sempre contra el mar— i en tants altres artistes que, com Sala, cerquen aquell «domini màgic» del que parlava Vinyoli a la seva Cançó blava: «Aquest endins del blau de la paraula, / blau cap a blau, cap a més blau encar, / és com parar migdialment la taula / dels somnis, per atzar, / a trenc de mar, / quan gira el far».

Metàfores marines a banda, Gerard Sala afirma sentir-se abadessenc. El seu estudi, ubicat en una antiga casa reformada al bell mig del poble, disposa de grans finestrals que, d’alguna manera, serien l’antítesi —o la contra imatge— de la façana que dóna al carrer: a través dels grans vidres, la mirada de l’artista pot lliscar sobre les aigües escasses i mig adormides del riu Arçamala, embrollar-se entre les branques dels pollancres i de les acàcies per, finalment, resseguir el vol d’un ocell que potser migra o, simplement, retorna cap a casa. El temps, des de l’espai de treball de Sala, és idèntic al descrit, amb exquisida precisió poètica, per Vicent Andrés Estellés: «…només hi ha un temps, / i és temps d’amor i de treball, / de contribuir entre tothom, / i cadascú en allò que faça, / per a l’establiment d’un ordre, / la construcció d’un edifici, / allò que mirarem, feliços / quan Déu vulga, fora del temps».