Skip to content

Anar a Perpinyà per veure pintura

5 April 2014

L’espai d’art de Perpinyà Àcentmètresducentredumonde celebra la seva primera dècada d’existència amb una extraordinària exposició de Gérard Fromanger (pontchartrain, 1939). L’històric artista aprofita l’ocasió per retre homenatge a l’inventor de la fotografia en color, Louis Ducos du Hauron (1837 – 1920).

 

1-fromanferTres o quatre anys enrere, un tal Salvador Rodríguez (cap visible de la plataforma protaurina de Barcelona) es dirigia als periodistes per queixar-se amargament de la seva sort —i de la dels aficionats com ell— mentre afirmava, en to d’amenaça, que anirien a Perpinyà «per veure les corrides» si la Generalitat, finalment, les acabava prohibint (quelcom que, en principi, ha succeït, amb l’excepció d’Alfara de Carles per raons que només deuen ser intel·ligibles per a quatre bouers de les terres de l’Ebre). La qüestió, sigui com sigui, era (i és) fer cap a Perpinyà a la recerca de la llibertat perduda: s’hi anava a veure «carn» d’actors i d’actrius durant la gloriosa època del «destape» i, si fem cas al desencantat senyor Rodríguez Taurino, s’hi va ara —suposem que previ pas per la plaça de Ceret— per veure «sang» de bòvid en la penosa època del maltractament animal. Carn i sang a la Catalunya Nord, com si aquí fossin matèries escasses, pensaria en Salvat-Papasseit si encara fos viu.
A Perpinyà, i deixant de banda paròdies i folklorismes, també cal anar-hi per veure pintura. Pintura que no ha estat oficialment prohibida a casa nostra però, en canvi, si que s’ha vist lentament desplaçada dels espais més o menys institucionals per «quelcom» radicalment diferent (a vegades millor, a vegades pitjor). Per entendre’ns: la pintura —que és «carn» i és «sang»— sembla formar part d’un passat massa recent com per ser tinguda en compte. L’excepció, com dèiem, la trobem a l’espai de Perpinyà de nom impronunciable que vindria a ser una mena d’híbrid entre allò que entenem per Centre d’Art Contemporani i una Fundació tipus Stämpfli (que converteix Sitges en cita ineludible pels amants de la pintura contemporània). Per això els responsables de l’Espai d’art Àcentmètresducentredumonde han fet desfilar pels seus 1400 m2 d’exposició, d’ençà de la seva creació el 2004, autors com Joan Barberà, Rafael Armengol, Artur Heras, Ben Vautier, Claude Viallat, Jean Le Gac, Guinovart, Jean-Michel Meurice, Ricard Vaccaro, Juan Genovés, i un llarg etcètera que hauria de fer pujar els colors a la majoria de programadors de museus que remenen calers públics.
El que resulta més sorprenent, malgrat tot, no és el desplegament «numismàtic» —l’al·literació de noms imprescindibles— sinó la capacitat dels responsables de l’espai de Perpinyà per organitzar exposicions i contraexposicions centrades en un  mateix període històric. En aquest sentit, les revisions d’autors i actituds estètiques vinculades al maig del 68 francès —i als convulsos anys setanta posteriors— encapçalarien la llista d’encerts. No cal anar gaire lluny: el 2009, per exemple, una mostra protagonitzada pel binomi format per Vaccaro i Meurice servia per contraposar a la figuració polititzada dels Parré, Aillaud, Recalcati, Adami i companyia (Equipo Crónica i Arroyo inclosos) l’abstracció pura d’autors com els mateixos Vaccaro-Meurice o dels membres del col·lectiu BMPT (Buren, Mosset, Parmentier i Torini). Amb l’actual exposició de Gérard Fromanger (Pontchartrain, 1939), es torna a passar dels supports-surfaces —de la pintura-pintura més autàrquica i enemiga de la literalitat— a la figuració més connotada i, fins a cert punt, d’ascendència pop.
3-fromangerPerò que ningú s’erri: Fromanger és un genuí representant d’aquella nova figuració que, a banda de qüestionar qualsevol cosa relacionada amb l’imperialisme nord-americà, apostava per una forma de narrativa inèdita fins al moment. En paraules de G. Gassiot Talabot —crític i teòric del grup— «és narrativa tota obra plàstica que es refereixi a una representació figurada en la duració per la seva escriptura i composició, sense que sigui necessari parlar d’una història de continguts o de gèneres». Aquella nova pintura de superfícies llises, iconografia quotidiana i compromís social era naturalment aliena al Pop Art americà: el treball conjunt de fotògraf, cineastes, filòsofs, poetes i pintors resulta impensable més enllà del context francès. Sense anar més lluny, el mateix Fromanger que ara exposa a Perpinyà va realitzar projectes comuns amb figures indiscutibles com Elie Kagan, Jean-Luc Godard o el poeta Jacques Prévert; de la seva amistat amb pensadors com Jean-Paul Sartre, Michael Foucault o el mateix Pierre Bordieu han quedat per a la posteritat textos i reflexions sobre l’autor que ja formen part d’aquesta història recent que, com dèiem, encara resulta incòmoda.
En darrera instància, no deixa de ser irònic que Fromanger hagi decidit dedicar la mostra de Perpinyà (es tracta d’un homenatge) a Louis Ducos du Hauron (1837 – 1920): ell va ser un pioner de la fotografia que va aconseguir posar color a tot un món que, fins aleshores, només podia ser reproduït en estricte escala de grisos. D’aleshores ençà, la relació entre pintura i la resta d’imatges no s’entendria sense els descobriments de Ducos du Hauron. Com veuen, viatjar a Perpinyà paga la pena: només es tracta de creuar la frontera a la recerca de la llibertat perduda (o anyorada).

Gérard Fromanger
Espai d’Art Àcentmètresducentredumonde,  Perpinyà. Avda. de la Grande Bretagne, 3.  H Del 4 d’abril al 29 de juny.  Tots els dies de 15 a 19h. Festius obert.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: