Josep Canals: «40 anys picant pedra»

L’exposició que Josep Canals presenta a la Fundació Valvi segueix insistint en la característica forma descrita per Möbius i popularitzada per autors extraordinaris com el mateix Escher. A diferència d’artistes com Oscar Reutersvärd, que va anticipar el triangle de Penrose (i, en cert sentit, també el cub de Necker), Canals és una mena de Sísif obcecat en la reiteració d’un tic formal que troba el seu sentit, paradoxalment, en l’elecció dels materials.

El títol de l’exposició de Josep Canals és tota una declaració de principis (o de finals): «40 anys picant pedra», és a dir, gairebé mitja vida dedicada a la pràctica d’un ofici —si li fem cas, el de «picapedrer»— mogut, o impel·lit, per aquella rara forma de desig que evita d’extingir-se gràcies a la recursivitat (que no deixa de ser una modalitat de repetició alliberada del llast que suposa la diferència).
Amb tot, «picar pedra» no és ben bé el mateix que «picar ferro»: a diferència del metall, que té ànima —Gaston Bachelard deia que l’escultor del ferro «provocava la matèria en la seva intimitat»—, la pedra, «que és massa enlloc de múscul», necessita dialogar amb l’espai i, anàlogament, amb totes les apories que aquest habilita. Per això no deixa de sorprendre que Josep Canals dediqui tanta atenció als materials —la seva col·lecció de marbres és de regust quasi filatèlic— quan, en realitat, allò que l’ha fascinat és la forma, i no una forma qualsevol: la coneguda banda de Möbius (no confondre amb el dibuixant Moebius) és el leit motif de la seva producció escultòrica o, per dir-ho fent servir el símil de Pascal Quignard (Le sexe et l’effroi), és aquell Eros particular que ens ajuda a «suportar el desconcert d’haver estat concebuts» (un desconcert, com dèiem, que seria molt proper a allò que entenem per «fascinar»: no és casual que «fascinus» també fos la paraula romana per designar el phallós, perquè només des d’una perspectiva sensualista és possible entendre la «insistència sísifica» d’artistes tan desacomplexadament artesans com ara Canals).
Deu ser veritat allò de Sennett de que les mans «saben coses que la raó desconeix»: si Leibniz i Kant no s’haguessin preocupat per la incongruència en l’espai de determinats volums, Möbius no s’hagués vist obligat a introduir les coordenades baricèntriques ni el concepte de col·lineació. Les apories que l’espai habilita romanen més tranquil·les a les mans d’Escher o a la ploma de Cortázar (Queremos tanto a Glenda) i, a les de Canals, infinitament més estables.

Josep Canals
Fundació Valvi, Girona. Jaume I, 42 Bis. H Fins el 26 d’abril. De dilluns a divendres de 18 a 20,30h. Dissabtes d’11,30 a 13,30h. i de18 a 20,30h.