JOB RAMOS: els dominis de la llum

Nascut a Olot el 1974, Job Ramos forma part d’una prolífica fornada d’artistes que ha decidit bregar amb el buit. Enemic de les definicions tancades, la forma que adopten els seus treballs és la de l’interrogant obert. Les respostes, són patrimoni dels dèspotes.

Job Ramos funciona una mica com els seus treballs: el desconcert inicial que pot suscitar el rigorós silenci (de l’artista) o l’aparent gasivitat formal (de les obres) només és el tens preludi —allò de la marea que, en cas de tsunami, primer s’enretira suaument— d’un allau d’informació que posa contra les cordes l’espectador desprevingut, com no podria ser de cap altra manera, a base d’interrogants. I és que Ramos, a diferència de bona part del gremi al qual, malgrat tot, pertany, s’instal·la —i ens instal·la— sempre en aquella mena de dubte metòdic que, al final, només és capaç de recordar-nos que el nostre ésser és un ésser pensant (Descartes dixit). «Je pense, donc je suis». D’acord, però i desprès què? Doncs després, la resta de preguntes: Té sentit fer una exposició? Com ens relacionem amb els altres? Quins són els límits de la nostra identitat? Es tracta, tot plegat, d’una qüestió de domini, de control exercit sovint de forma unidireccional? La funció de l’artista és representar i/o comunicar? I un llarg etcètera que Ramos converteix en l’autèntica matèria primera de la seva activitat.

De fet, les respostes que dóna tampoc són una promesa de felicitat tancada sinó, justament, tot el contrari: en el seu cas, es tracta de constatar la importància dels intersticis, dels espais normalment desatesos per culpa de la nostra obsessió malaltissa per la centralitat. Per això pot dir coses com ara: «No sé on tinc l’estudi, suposo que una mica a tot arreu. Ara que, ben mirat, si que en tinc un, d’estudi, però gairebé mai hi sóc». I que ningú s’equivoqui: Job Ramos no és un ciutadà del món que flirteja lliurement amb les molècules del cosmos, ni cap xamà o «comunicador» d’egorealitats profundes, sinó més aviat tot el contrari. En paraules de Malraux: «L’obra d’art no té res a veure amb la comunicació. L’obra d’art, estrictament, no conté la més mínima part d’informació. Ans el contrari, hi ha una afinitat fonamental entre l’obra d’art i l’acte de resistència».

Un acte de resistència que l’artista d’Olot exerceix a través de la mirada: «En els meus projectes no hi ha una voluntat d’explicar una realitat o la realitat en el cas de que sigui explicable, sinó que parteixo d’aquesta, com una possibilitat de treball o com un material que es pot generar mitjançant l’observació, primer pròpia i llavors a través de la càmera, i tot aquest procés és molt erràtic, sense massa coordenades nítides. I és llavors en l’edició on es constitueix, d’alguna forma, una realitat…». Per entendre’ns: Ramos és allò que Foucault va anomenar un «instaurador de discursivitat» en la mesura que «la seva funció d’autor excedeix la seva pròpia obra». No es tracta tant de formular les regles d’algun hipotètic joc com d’habilitar-ne l’espai on aquest pugui ser dut a terme.

És en aquest sentit que, passat el temps, podem encarar exposicions —controvertida en el seu moment— com la que va fer a la Casa de Cultura de Girona el desembre de 2011, després de guanyar la Biennal d’Art Contemporani: Ramos rebia al visitant mitjançant l’escenificació —impactant pel seu despullament— d’una possible sortida de la caverna realitzada a través d’un gest tant aparentment senzill —però típic dels moviments de «resistència»— com podia ser arrancar els plafons de les parets laterals de la sala d’exposició per deixar que penetrés la llum del sol. Tot un gest fundacional que, en el fons, no volia ser res més que una restitució. D’això es tracta: atès que la protagonista de la mostra era quelcom tant poc tangible com la llum solar, l’horari d’obertura al públic es va adaptar al cicle lumínic natural portant a terme un procés que podríem qualificar —amb permís de l’artista— de «desmetaforització».

Job Ramos pot semblar hermètic però no ho és. El que sobta és la possibilitat de convertir-nos en la matèria primera dels seus plantejaments: l’artista actuaria tan sols com una mena d’apuntador mefistofèlic entestat en recordar-nos la radical importància de les coses que solen passar desapercebudes.