IVÓ VINUESA: cinema i realitat

Ivó Vinuesa Rocher (Barcelona, 1975) és un realitzador que bascula entre l’art i la mecànica de la imatge comercial per viure i sobreviure. La seva versatilitat li ha permès establir-se a Pontós, un oasi empordanès on repensa les imatges que ha anat espigolant arreu del món.

Alguna cosa deu estar passant quan anomenem «cinema» a productes tan diametralment oposats com poden ser Jack and Jill (una aberració dirigida per Dennis Dugan el 2011) i La eternidad y un día (una de les moltes obres mestres de Theo Angelopoulos, realitzador grec que era capaç de convertir cada fotograma en un poema visual). Per entendre’ns:  la distància que separa les pel·lícules ara esmentades seria similar a la que hi hauria —per posar un exemple qualsevol— entre Belén Esteban i Simone Weil, suposant que la segona encara fos viva per poder anar a intercanviar punyalades (verbals) a Sálvame amb la resta de descerebrats que fan de comparsa a l’ex de Jesulín. El cinema, en aquest sentit —i deixant de banda les monstruositats televisives—, li passaria quelcom similar a la novel·la, si fem cas a la cèlebre definició de Baroja: «La novela es un saco donde cabe todo […] Es un género multiforme, proteico, en formación, en fermentación. Lo abarca todo». Doncs això: hi ha un cinema que s’arrossega per terra a la recerca d’audiències acrítiques àvides de farratge visual, hi ha un cinema que va fent la viu viu amb l’únic objectiu d’arreplegar algun premi (a ser possible, un Oscar, però també val un Gaudí) i hi ha un cinema que, senzillament, és art.

En tot cas, Ivó Vinuesa no és Dennis Dugan  (per fortuna) ni per descomptat Belén Esteban: és un genuí integrant del tercer grup i, justament per això, ha de carregar amb l’etiqueta de videoartista quan, en realitat, «només» és un cineasta que ha optat per un format impossible de digerir als integrants del primer grup (el de les audiències acrítiques) i titllat d’incomprensible o de pretensiós pels del segon (gran part de la cinefília, que no és res més que una forma de fetitxisme, hi milita). Cada un dels seus projectes —Desvetllament (2006), Checkpoint Charlie (2008), Democràcia (2010), Velocitat (2012), La Morra (2012) El caçador (2013) o Give me three days (2013), aquest darrer filmat íntegrament dins dels busos urbans de Girona— conformen un calidoscopi fet de cristalls com els que ell mateix desgrana a la presentació de La instantaneïtat o El Format de la memòria: «La fragmentació de les experiències. La post fotografia. El retoc permanent. La saturació fotogràfica. La transmissió visual. La comunicació empaquetada. La codificació de la espontaneïtat. La filtració de la mirada. La mercantilització de la imatge. La fixació del moment. El dret a l’oblit. La cultura de la immediatesa […] Les pantalles. Les finestres. La representació del núvol. El filtre del temps…»

El pòster que presideix el seu estudi o taller de muntatge —Une femme mariée (1964), pel·lícula on Godard fa un retrat agredolç dels seus contemporanis, just abans de submergir-se, a partir de Pierrot le Fou (1965), en el seu característic llenguatge proper a l’assaig visual i sociològic— porta Vinuesa a fer-se la gran pregunta: «Què en resta dels experiments visuals dels Godard, Kluge, Maker i companyia? Sigui quina sigui la resposta, el problema de fons no és altre que el de la relació entre cinema i realitat: com deia Kracauer, l’activitat del cineasta només té sentit si aquest és capaç de respectar el món. I és que, com a firma Àngel Quintana a  «Fábulas de lo visible» la gran dificultat que haurem d’assumir a l’hora de pensar el cinema (recordem que Vinuesa és artista i cineasta)  sempre serà la mateixa: trobar l’equilibri entre un  mitjà que, per la seva essència, es proposa capturar la realitat objectiva del món i una intencionalitat artística que ho amara tot de subjectivitat.

Qui sap si Vinuesa va deixar Barcelona i es va refugiar a Pontós, en darrera instància, per veure les coses més clares: lluny del brogit del món, només quan el cineasta es converteix també en espectador, les possibles respostes a la paradoxa enunciada per Kracauer —i recollida per Quintana— s’intueixen millor.