Mim Juncà: trenta anys de paper i llapis.

Mim Juncà revisa una carpeta de 1984 amb una sèrie d’obres creades enguany. No és una retrospectiva: és un assaig en clau visual. El resultat d’aquest «periple invers» es pot veure, tots els caps de setmana i fins el 6 d’abril, al Castell de Palol de Revardit.

Tota l’escriptura de Mim Juncà és una forma de dibuix, de la mateixa manera que tots els seus dibuixos són una forma d’escriptura. L’obra de l’artista de Banyoles, en aquest sentit, no té gèneres ni etapes: es tracta d’un sol projecte creatiu que, en sentit estricte, no és un projecte. La seva naturalesa més íntima és idèntica a la de l’interrogant recursiu.
L’exposició que actualment presenta al recentment remodelat (malgrat algun petit esvoranc a la base del mur perimetral provocat per l’acció maliciosa de l’aigua) Castell de Palol de Revardit es limita a certificar-ho emprant un recurs, com a mínim, insòlit: enlloc de fer una mostra retrospectiva —que és com portar l’ego al balneari— opta per fer un salt de trenta anys enrere i obrir una carpeta plena de dibuixos feliçment aletargiats. Revisar-los, en el fons, és tan sols un intent per definir el caràcter unívoc d’allò que deixem de ser cada vegada que intentem retrobar-nos. Potser per això l’univers de Juncà —i no és la primera vegada que surt a col·lació el poeta romanès— recorda tant al de Max Blecher: «Quan miro durant molta estona un punt fixe a la paret —escrivia als seus Esdeveniments de la irrealitat immediata—, a vegades em passa que deixo de saber qui sóc i on em trobo. Aleshores percebo, des de la llunyania, l’absència de la meva identitat […] A l’instant següent, però, la meva identitat es retroba com en aquelles vistes estereoscòpiques on, a vegades, les dues imatges es separen per error i només quan l’operador les ajusta, superposant-les, de sobte fan la impressió d’estar en relleu». Mim Juncà fa d’operador i reajusta les imatges contingudes en una carpeta de fa tres dècades amb les imatges que acaba de produir.
Amb tot, i seguint amb el símil cinematogràfic, la sensació de realitat només és una quimera. L’estereoscopi de Blecher simplifica allò que descriu, amb major precisió, el calidoscopi de Juncà: el seu univers compost de fragments vidriats se’ns revela en el descobriment fascinat del gest més simple, en l’anotació desinteressada d’un somriure, en el transitar ociós d’un individu que sembla esperar a Godot o, en definitiva, en la mà que intenta, per descomptat sense aconseguir-ho, fugir de la bidimensionalitat del paper que la custodia.
I és que, com tothom sap —o hauria de saber—, l’absurd i l’existència estan íntimament lligats. L’artista ho confessava fa un grapat d’anys en un dels seus precisos i preciosos aforismes: «Evitar els temes escabrosos és una actitud irresponsable. Això és precisament el que faig». Aquest és el registre que converteix a Mim Juncà en un legítim representant del gremi surrealista: gens mimètic —el joc de paraules és irreprimible—, ens regala una nova versió del seu particularíssim univers gràfic gràcies, en part, als feixucs murs de pedra del castell que li fa de contenidor. A la manera de Sade, que afirmava sentir-se més lliure a la presó, ens imaginem al reu esgrafiant sobre el mur imatges i paraules que el temps s’encarregarà de confondre. El seu lloc comú —l’home, el cos, la res extensa, que diria Descartes— també és un misteri que, gràcies al registre civil, sabem que es diu Joaquim Juncà i que va néixer a Banyoles el 1959. La resta està escrit —o dibuixat— amb llapis sobre paper.

Mim Juncà
Castell de Palol de Revardit. Veïnat de Palol, 1 H De l’1 de març al 6 d’abril. Dissabte de 10 a 14 h i de 18 a  20,30 h. Diumenges i festius de 10 a 14 h. Tancat els dies laborables.