Skip to content

CLARA OLIVERAS: les estratègies fatals

8 March 2014

Clara Oliveras (Palau-sacosta, 1963) es va llicenciar en Belles Arts per dedicar-se als objectes: els restaura, fotografia, dibuixa o pinta, segons la necessitat expressiva de cada moment. En paraules seves, «a mig camí entre el fetitxisme i l’arqueologia».

 

Clara OliverasSi hem decidit titular aquest article amb un enunciat tan sinistre com Les estratègies fatals és per fer referència a unes paraules de Jean Baudrillard que semblen escrites expressament per a descriure la relació que manté Clara Oliveras amb els objectes (i diem «objectes» i no «coses» de manera ben conscient). Escriu l’autor del llibre homònim: «Tot el destí del subjecte passa a l’objecte. La ironia substitueix a la causalitat universal a través de la força fatal d’un objecte singular». Aquesta és la seva perversió: l’estratègia de l’objecte resideix en la seva capacitat per confondre’s amb la cosa desitjada; tota la ironia i la crueltat, com diu el francès, resideixen en aquesta rara forma de resposta excessivament objectiva: deixa al subjecte sense recursos. Per això Clara Oliveras es refereix a «l’empremta que transferim als objectes a base d’utilitzar-los», al «pes de la memòria» o, en darrera instància, a la seva capacitat per «parlar de nosaltres més que no pas d’ells», segurs com estan a recer de la singularitat incorruptible i hermètica del seu ésser material.

+Happy birthday!Amb tot, inclús els objectes poden ser profanats. L’estratègia artística d’Oliveras es basa justament en aquesta possibilitat: al seu estudi s’acumulen els embalums més insospitats com reus esperant per pujar —o baixar— al patíbul o, si preferim una metàfora més lleugera, com cossos desgastats pel temps a punt d’entrar al quiròfan d’algun cirurgià plàstic dels que proliferen avui dia (no deixa de ser curiós que del cirurgià que deforma rostres se’n digui «plàstic» i, encara pitjor, que de la seva disciplina se’n digui cirurgia «estètica»: el gremi d’artistes i crítics hauria de fer alguna cosa al respecte). I és que, es miri com es miri, l’objecte és pervers —i fatal— perquè mercadeja amb els nostres records. Fa més de mig segle, Adorno ja va detectar l’engany: creure que els records són la nostra única possessió —lamentava referint-se a Jean Paul— forma part del gènere de consols «impotentment sentimentals que pretenen convèncer al subjecte que la retirada plena de resignació a la interioritat suposa per a ell una satisfacció que sol desaprofitar». És a dir: la suposada vida interior no triga a convertir-se en mobiliari de la mateixa manera que, inversament, «tota peça estil biedermaier —prossegueix Adorno— es converteix en record esdevingut fusta».

HamletianaLes estratègies fatals, per tant, són les que porten a terme els objectes i, estretament units a ells, la resta de mortals —i nosaltres no som cap excepció—  caracteritzats, mal que ens pesi, pel seu fetitxisme consubstancial. Clara Oliveres sap de sobres tot això que estem dient (per enrevessat que sembli) i, per aquest motiu, intenta conjurar, a través de la pràctica de l’art, els dimonis domèstics que ens acompanyen. Dimonis, per sorpresa d’alguns, que poden adoptar la forma d’una porcellana de Lladró —per citar l’apoteosi del mal gust: si hom vol ser Kitsch, com a mínim que s’aprovisioni als basars orientals, on tot és exactament allò que sembla—, d’una esfera de vidre que neva quan se la gira o, posats a enumerar bertranades, d’una parella de ninotets enamorats que, temps enrere, van coronar com alpinistes vestits d’etiqueta el típic pastís de noces.

Clara Oliveres arrenca literalment els objectes del seu context domèstic —potser per pura necessitat de venjança— i els posa en escena: «M’agrada l’apropiació, la ficció, l’exploració dels significats; els decorats escènics; els aparadors descuidats de petites botigues; poder transformar allò banal i buit en quelcom diferent; riure del que veiem i, sobretot, de la fugacitat de la bellesa…». Al seu estudi de l’Avellaneda —compartit amb Narcís Gironell, un artista amb qui l’uneixen bastantes més coses—  es deixa fotografiar com una mena de Hamlet que subjecta una calavera que devia pertànyer al bo de Pinotxo: amb aquest gest, Oliveras converteix el clàssic «ser o no ser» en un molt més contemporani «seràs o no seràs».

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: