Skip to content

ANDRÉS SIRI: Construir la pintura

18 December 2013

Andrés Siri (Buenos Aires, 1974) construeix pintures i pinta escultures. La seva mirada d’arquitecte té sentit en la mesura que es contamina: al cor del Barri Vell de Girona ha trobat el lloc perfecte on assajar maridatges impossibles.

A. SiriEl tarannà tranquil d’Andrés Siri —la seva manera pausada de fer les coses, de tenir cura dels materials—, delata de seguida algú que no s’ha format en els excessos de gran part dels estudis específicament artístics —encapçalats per Belles Arts— sinó que ha hagut de bregar, de manera pacient i aplicada, amb els diferents registres d’una disciplina que es veu obligada a passar la creativitat i la imaginació pel sedàs, sempre profilàctic, de les matemàtiques o, en definitiva, de l’enginyeria constructiva. De fet, explica Siri amb un català quasi perfecte, va optar per l’arquitectura «perquè els referents pictòrics que tenia més a l’abast no suposaven un repte. La pintura que podia veure aleshores era molt convencional»; també devia ser la fugida de la convenció acadèmica allò que va impel·lir Siri a estudiar arquitectura a la Universitat Pública de Buenos Aires en lloc de fer-ho a una les nombroses facultats privades que tenia més a l’abast: «La universitat Pública m’obligava a repensar tot el meu món, a relacionar-me amb gent diferent, fins al punt d’haver de canviar de vida». I així va ser.

siriL’any 2001 va posar rumb a Itàlia —mogut, en part, per la recerca d’una genealogia familiar difosa— per portar a terme, com Goethe, el seu particular Bildungsroman sense saber que la «novel·la de formació» que estava escenificant li reservava una agra sorpresa en forma de «corralito»: d’un dia per l’altre va descobrir que no podia treure els seus diners del banc, un fet, no cal dir-ho, que passa d’inconvenient a dramàtic quan s’està a milers de quilòmetres de casa. L’atzar, malgrat tot, va ser favorable a Siri i gràcies a un bon amic de Cassà de la Seva —ara seria massa llarg d’explicar com es van conèixer— va posar rumb a terres gironines sense saber que hi acabaria trobant feina en un despatx d’arquitectura i que, a més, hi formaria una família (al costat, per cert, d’una italiana: el cercle es tanca).

Amb tot, i malgrat la relativa estabilització de la seva vida, Andrés Siri mai ha deixat de banda aquella màxima formulada de manera obertament provocativa per Rober Venturi a Complexitat i contradicció:  «Els arquitectes no poden permetre’s ser intimidats pel llenguatge purità de l’arquitectura moderna». I encara més: «Prefereixo els elements híbrids als purs —escriu Venturi, tot i que podria subscriure-ho Siri—, els compromesos als nets, els distorsionats als rectes, els ambigus als articulats, els tergiversats que a la vegada són impersonals als avorrits que alhora són interessants, els convencionals als dissenyats, els integradors als excloents»… Valors, tots ells, que neixen de la voluntat d’apropar disciplines aparentment contradictòries com poden ser la pràctica artística alliberada amb l’arquitectura més responsable a la manera, per entendre’ns, de Clorindo Testa, un dels grans referents portats a col·lació per Siri.

2aEn aquest sentit, va ser Testa —desaparegut l’abril passat amb 89 anys— un dels grans defensors dels valors plàstics associats a la pràctica constructiva. Plasticitat, en darrera instància, idèntica a la que cerca Andrés Siri als seus treballs pictòrics, construïts capa rere capa —com si es tractés de palimpsests— amb l’objectiu darrer de fer possible un moviment retinal infinitament seductor. Ho explicava, salvant les distàncies, un Mark Rothko clarivident als seus manuscrits: «La plasticitat [en pintura] s’aconsegueix mitjançant una sensació de moviment, tant cap a l’interior de la tela com fora a l’espai anterior a la superfície del quadre. En realitat, l’artista convida l’espectador a fer un viatge dins l’àmbit de la tela: aquest ha de moure’s amb les formes de l’artista, cap a dins i cap a fora, per sota i per sobre, en diagonal i en horitzontal. […] Aquest viatge constitueix l’esquelet, el marc de la idea; ha de ser, per ell mateix, suficientment interessant, sòlid i estimulant».

Com estimulants i sòlids són els seus cubs fets a base de retalls de fusta rescatats d’alguna de les obres que sovint visita: en ells aconsegueix concretar al màxim el somni de Clorildo Testa, és a dir, el d’una forma lúdica que ens reconciliï amb l’espai sense haver de renunciar al plaer que exerceixen en nosaltres les textures i els colors rere els que s’amaga, com una veritat oculta, la geometria real de totes les coses.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: