La faula de l’ànima i el leucòcit

Ivó Vinuesa presenta a l’auditori del Museu de l’Empordà, fins el proper 12 de gener, el vídeo «El caçador», una raresa audiovisual que posa de costat l’univers microscòpic amb una activitat primària com pot ser sortir a caçar. El resultat, inquietant.

L’efectivitat artística dels treballs d’Ivó Vinuesa (Barcelona, 1975) —«efectivitat» en el sentit que fan tots els efectes que han de fer— és el resultat d’una fórmula aparentment senzilla però inexplicablement misteriosa per a la majoria de realitzadors: (a) Les imatges tenen un poder evocatiu que no només no ha de ser coartat mitjançant reiteracions inútils sinó que, ben al contrari, cal preservar en el seu màxim grau de puresa o d’autenticitat; (b) La forma s’ha d’ajustar al contingut i a la inversa: si s’utilitza la pantalla partida, per posar un exemple recorrent en els treballs de Vinuesa, ha de ser per algun motiu; (i c) La narració —contingut textual en forma de subtítols— no pot desvincular-se mai de les imatges i, al mateix temps, tampoc pot esdevenir un trist subratllat: les paraules també tenen un poder evocatiu que sobrepassa, de llarg, la seva literalitat.
La darrera proposta de Vinuesa —El caçador es podrà veure, a partir d’avui, a l’auditori subterrani del Museu de l’Empordà— resulta especialment reeixida a l’hora de satisfer aquesta mena d’abc de la disciplina i, justament per això, aconsegueix dilatar la nostra percepció sobre qüestions tan gruixudes com poden ser la condició humana o, per dir-ho d’una altra manera, la distància que separa l’univers simbòlic característic dels humans de la realitat física inajornable que compartim amb totes i cada una de les bèsties (còsmiques o microcòsmiques).
No cal dir que, al final, Vinuesa descobreix que l’única opció sensata és parlar de l’ànima en diminutiu a la manera de Cernuda, és a dir, la del poeta que es reconeix en el nen incapaç de deixar de fer-se preguntes desmesurades: «Su pobre almita / Convocada a la vida (sin conciencia / Del resultado grave, como siempre) / Para unirse a esta carne enigmática, / Te da, sin razón, pena. / Y otra cuestión recuerdas / gemela de la suya / Que, a su edad, te asaltaba: / La de la eternidad, la del tiempo sin término, / En ti infundiendo terror cósmico…». Doncs això: terror còsmic conjurat a través d’unes imatges capaces d’agermanar la dimensió espiritual de l’ànima amb la minúscula regió del leucòcit.