PEDROSA / MASFERRER: REALITAT CONCÈNTRICA

L’exposició de Les Bernardes mostra el treball d’investigació i recerca realitzat en el marc de les Beques Saltsu. Es tracta d’un viatge al centre de les imatges i de la seva geometria secreta.

A Presències reals, George Steiner constatava la paradoxa que s’amaga rere la doble naturalesa de l’ésser humà: som, per una banda, criatures ofeses, animalons agredits per la implacable realitat del món mentre que, per l’altra, ens sentim consolats per una mena de llibertat que es troba justament fora del nostre abast. Aquesta llibertat —continuava Steiner—, és un atribut genuïnament humà, propi de la seva esfera: es tracta de l’àmbit del nostre encontre amb la música, la literatura o, en definitiva, amb l’art. La posició d’aquest mestre de la crítica comparada era la de reclamar certa autonomia pel territori de l’art sense renunciar, en cap cas, a una sèrie d’implicacions que poden ser, contra pronòstic, tan crítiques com existencials. És a dir: que l’obra d’art gaudeixi d’autonomia —que sigui, per dir-ho d’alguna manera, autàrquica des d’un punt de vista formal— no vol dir que ignori allò que succeeix al seu voltant ni que menystingui els abruptes perfils de l’ànima humana; només vol dir que necessita ser coherent per a ser efectiva, que cal que mantingui intacta la seva pròpia naturalesa d’obra per tal de preservar, justament, el discurs que l’habilita.
La mateixa Susan Sontag defensava una cosa similar: «l’espectador caldria que abordés una obra d’art de la mateixa manera que aborda un paisatge. Aquest no li exigeix a l’espectador comprensió, ni adjudicacions de transcendència, ni ansietats i simpaties: el que li reclama és, més aviat, la seva absència […]. En termes estrictes, la contemplació fa que l’espectador s’oblidi d’ell mateix: l’objecte digne de contemplació és aquell que, a la pràctica, aniquila al subjecte perceptor».  És en aquest sentit que la proposta de Marc Padrosa resulta paradigmàtica: de la mateixa manera que la utilització de la cianotipia permet a l’artista aplaçar-se —cedint el protagonisme a l’acció de la llum i a l’atzarosa sensibilitat de les sals fèrriques—, els seus treballs de geometries orgàniques es despleguen fidels tan sols a les lleis que ells mateixos es dicten. La memòria de la forma —a Padrosa li agrada disseccionar un conegut gravat de Dürer— és només això, formes de realitat concèntrica que es revelen, com concedia Sontag, a l’observador atent.
I potser també per això Víctor Masferrer converteix el palmell d’una mà en fragment topogràfic d’aquell paisatge de l’alteritat que ens impel·leix a dissoldre la nostra pròpia identitat: l’exterior del jo és un nosaltres cacofònic però tan real —i concèntric— com la geometria que fa possible que el món físic no s’esfondri com un cos sense l’esquelet que el sustenti. Tant si es tracta d’una cianotipia com d’una imatge digital, el viatge que ens proposen Padrosa i Masferrer té el seu punt de partida en la seducció de la forma i, en darrer terme, el seu sentit en el compromís humanista.