Skip to content

NAHUEL FORCHINI: Dedalus l’escultor

8 December 2013

El besavi de Nahuel Forchini (Girona, 1987) va fugir d’Itàlia, rumb a l’Argentina, amagat dins d’un canó; fa més de trenta anys que el seu pare es va establir a Girona on regenta un conegut restaurant; ara ell, català de genealogia complexa, ha optat per fer-se artista. El seu estudi, per una qüestió d’atzar favorable, es troba justa al darrera del Teatre Municipal.

 

Nahuel ForchiniCom el jove Stephen Dedalus disseccionat per Joyce al seu memorable «Retrat de l’artista adolescent» —un text fonamental per a la literatura iniciàtica, més inclús que les cèlebres missives de Rilke—, Nahuel Forchini no amaga els seus inicis diletants ni l’estratègia especulativa que va seguir a l’hora d’anar configurant l’artista a partir d’una «decisió» que, com ell mateix explica, va adoptar mentre estudiava a l’Escola d’Art  d’Olot i que el va acabar portant a Sevilla, ciutat que encarnaria per al viatger que ens ocupa aquella illa de Calipso —Ogígia— on l’Ulisses clàssic només hi havia de fer parada i fonda —per dir-ho a la catalana— tot i que s’hi va quedar una llarga temporada seduït per l’univers hedonista que es desplegava davant dels seus sentits desbordats i de la més que improbable promesa d’immortalitat formulada per  l’encantadora nimfa.

Amb tot, Nahuel Forchini en va tenir prou amb un any a mig —Odisseu en va trigar set— per adonar-se que els sentits solen ser còmplices de l’engany i que, per descomptat, qualsevol forma d’immortalitat és per sobre de tot una condemna. «He tingut sort amb la gent que he anat trobant pel camí —comenta amb satisfacció—, persones gairebé anònimes que m’han ensenyat a controlar l’Ego, que sempre és molt perillós per l’artista». Justament per això, podem afegir nosaltres, Joyce va anomenar «Dedalus» al seu personatge:  ell és, en la mitologia clàssica, el pare d’aquell malaguanyat Ícar que emprèn el vol, entre altres raons, perquè no té cap altra opció; el seu destí es construeix a mesura que descobreix quins són els autèntics ritmes que s’ajusten a la seva persona i, és clar, quina és la vida que l’envolta i que, finalment, el fa possible (una vida representada a la perfecció per la rauxa de Buck Mulligan). Forchini confessa portar a terme una operació similar: «M’interessa portar l’escultura més enllà dels espais tradicionals, incorporar-la a la vida i fer-la dialogar amb el present i el passat, sense violències ni trencaments innecessaris».

N. ForchiniI és que, en darrera instància, el principal «problema» amb el que ha de bregar un artista jove —de menys de trenta anys— és el que sorgeix d’aquella vella concepció formulada per la historiografia de l’art més institucional segons la qual per cada moviment actiu n’hi ha sempre un altre de reactiu. És a dir: que tota mirada progressista (avantguardista, moderna, radical, innovadora, insòlita, atípica…) s’hauria de definir només per oposició a una altra mirada essencialment conservadora (tradicional, reaccionària, immobilista, clàssica, historicista, retrògrada…) que li faria de contraimatge en el sentit més literal del terme. Res més allunyat de la realitat: qualsevol lectura en profunditat d’aquella mateixa història de l’art —o de la cultura en general— revela com la relació existent entre aquests parells de binomis no és tan d’oposició antagònica com de comunicació dialògica. Per entendre’ns: no hi ha res absolutament vell de la mateixa manera que no hi ha res absolutament nou. S’és vell en relació a quelcom que s’afirma en direcció contrària; s’és nou en relació a un model que cal incorporar per tal de transgredir-lo o superar-lo. Fins i tot el filòsof Boris Groys, apòstol de la novetat, coincidiria en aquest aspecte: «La innovació no consisteix en la compareixença de quelcom que estava ocult, sinó en transmutar el valor de quelcom vist i conegut des de sempre».

(Fotograf355a de p341gina completa)Potser per això Nahuel Forchini ha desplaçat el seu centre d’interès de la talla en fusta, o en altres suports estables, cap al treball en gel: la memòria de la forma —els volums cubistes de Picasso, les asprositats de Rodin— ha de conviure amb la fragilitat del material, quelcom que l’artista intueix com a molt profilàctic. Sense anar més lluny, a principis de l’any vinent podrà demostrar a Valloire —un poble alpí de França que es troba a tocar de la frontera suïssa— cap a on el segueixen portant els viaranys de l’escultura. Sigui quin sigui el resultat —segur que interessant, a jutjar pels antecedents realitzats a Xina i Rússia—, sempre hi haurà la promesa d’una futura fosa que posarà remei a tots als desastres però també als encerts. De tot plegat, en restaran les imatges. Ja ho deia Tarkovsky: «El pensament és efímer, la imatge absoluta».

Advertisements
2 Comments leave one →
  1. Rafael Gracia Barba permalink
    8 December 2013 11:34

    ôsties Eudald ! Quina història mes preciosa!. I per rematarme del tot, amb una dita dén Andrei.Al darrer collage sobre el tema del retorn del PUNK com a forma social de digerir un mínim i escopir un altre, el rebuig i la desaparició d´aquest segon món del que ningú parla i de la seva classe mitjana, vaig estremirme amb les dites d´en Bresson que al meu avis son com el seu Cinema…quasi Haikus;(a la nuesa tot el que no es bellesa es obscenitat) ..La´historia quasi d´amor entre en Trakovsky i ell ja planava a Spem in Alium amb el rerafons de la fam….I ara una pregunta de Cinema, que segur em pots orientar. Quan vaig veure La rosa púrpura del Cairo, jo n´estava segur de que el recurs de l´entrada a la pantalla, ja el tenía vist. Uns 20 anys més tard en comprar el pack de l´obra íntegral d´en Buster Keaton (una excepció en mí car detesto col·lecionar coses, però sense fanatismes tampoc) vaig veure que era d´ell.
    Jo recordo una meravella de inici i final de peli amb ” La carroza de oro” no cal dir Renoir…amb l´obertura de l´escenari d´un teatre i entrant a dins per el pati d ebutaques, i més endins i més i més fins que ja estás dins la película i surts per la porta del darrera del teatre i vinga i som-hi, i que remata en el seu final exactament igual. Tens record de que en altres cintes, el teatre i el cinema es fusionin de forma tant màgica?. No com anècdota de To be or not to be, més intensament. Si has vist , perdó segur que sí, La carrossa esmentada ja veus per on vaig. Es que em sorpren que un ingeni tant esmolat, no en tingui referència escrita, com el seu día no vaig llegir a cap crítica d ela peli d´en Woody Allen, que el recurs bàsic, no tant extrem es cert, ja era un clàssic del Cinema. Gràcies….de veritat que em resulta un gran plaer llegir els teus articles i no acostumo a dir- ho a ningú, doncs que siguin un plaer, ja costa prou avui día. La pandèmia de la crisi es com la de la vaca boja ….Una abraçada.

  2. Sebi Subirs Duran permalink
    8 December 2013 20:43

    Hola Eudald, Fa dies que et truco i no rebo resposta. Voldria parlar amb tu per explicarte uns projectes que tinc de expos properes i saber com vas., tu i el projecte com amb la Jordina. Trucam si pots. Sebi El 08/12/2013, a las 10:34, Eudald Camps escribi:

    > >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: