La diferència entre un rostre i un objecte

La Fundació Valvi de Girona recupera els «duets» artístics amb una mostra d’Andres Bühlmann i d’Elena Font Rodà que ressegueix els respectius mapes emocionals a través dels rostres i dels objectes.

Des de la seva talaia literària privilegiada, Thomas Bernhard ho tenia clar: «La fotografia és una mirada innoble que de mica en mica abasta a la humanitat sencera […], i realment a base de fotografiar, pren aquest món com a l’únic verdader»; i és que l’autor de Mestres antics sabia perfectament que la humanitat no ha deixat mai d’allunyar-se d’aquell cos natural, «aquell cos innocent, sense vergonya ni nom» —en paraules de Maureen P. Sherlock—, que va abandonar l’Edèn molt abans, fins i tot, que Adam i Eva. Es tractava d’un cos abstracte que avui només intenten recuperar la ciència o la filosofia amb l’objectiu de seguir regulant-lo, codificant-lo, reconstruint-lo o, encara més, de gestionar-lo. «Disfressada de naturalesa —escrivia Sherlock, crític d’art nord americana—, la cultura evita la història del cos disciplinat i castigat, el cos subjecte i subjectat, que es produeix en contexts institucionals i que no és simplement nascut». Hi ha, per cada cos real, un doble al qual aquest intenta assemblar-se.
Amb tot, no es tracta de cap dicotomia platònica: en la història del retrat, el «paradeigma» no es trobaria en l’origen de les imatges sinó que en seria un doble deformat on, paradoxalment, aquestes intentarien actualitzar el seu sentit. Des de les pintures i dibuixos realitzats de manera sistemàtica per Géricault entre 1821 i 1824 a l’asil del psiquiatre Jean-Étienne Esquirol, passant per les prospeccions fotogràfiques de Diane Arbus, fins als inventaris sinistres que encara avui dia ens regala Christian Boltanski, el problema de fons ha estat sempre el mateix: intentar recuperar allò comunament humà, més enllà del tòpic, que existeix en el calidoscopi de la diferència radical. Aquesta és la via seguida per multitud d’artistes contemporanis com ara Andrés Bühlman, autors que impugnen la màscara a la recerca d’un rostre que roman aplaçat. Potser per això, com explica Àngel Burgas al magnífic text que prologa el catàleg de l’exposició que es pot veure a la Fundació Valvi, «a la majoria els pregunta el nom abans o després de fotografiar-los (la majoria de noms els deu oblidar de seguida). Hi són físicament. Hi són els seus rostres, la topografia de les seves faccions, les arrugues de les seves pells, la brillantor dels seus ulls. Uns ulls que no miren al fotògraf, que no busca cap apropament, ni intimar-hi; que no pretén cap retrat psicològic perquè, d’entrada, no sap qui són. Han arribat allí, i amb això n’hi ha prou».
Mapes sentimentals que també podem reconstruir mitjançant l’intent reiterat —i sempre fallit— de combatre l’anonimat radical propi de les imatges frontals —la fotografia que ens representa en la majoria de documents oficials— o, a l’extrem oposat, a través dels objectes que el pas del temps va deixant als marges del camí. En paraules de Burgas: «Font Rodà utilitza els materials com a extensió del seu jo (us imagineu quina paraula formen les lletres d’esponja d’una de les peces?), el seu cos o el seu pensament. Materials sense cap significació cultural. No importa d’on surten: ella els reutilitza i els transforma en una angoixa, una pressió, el plor per una pèrdua; un encontre sexual desaforat entre dos amants o un simple bes».
Aquesta és la distància que separa un rostre d’un objecte qualsevol: la mirada del primer, vol ser seduïda, mentre que l’objecte, immòbil, roman perfecte en la seva capacitat il·limitada de seducció.

Andres Bühlmann i Elena Font Rodà.
Fundació Valvi, Girona. Avda. Jaume I, 42 baixos  H Del 14 de novembre al 5 de gener. De dilluns a divendres de 18 a 20,30h. Dissabtes d’11,30 a 13,30h. i de 18 a 20,30h.