Skip to content

EUDALD VILALTA: la intimitat del ferro

21 November 2013

Eudald Vilalta (Ripoll, 1978) viu i treballa a la Vall de les Llosses, una prodigiosa falca verda partida pel mig per la carretera que va de Ripoll a Berga. La seva manera de bregar amb el ferro és una forma de paisatgisme: l’artesà i l’artista es confonen a l’hora d’interrogar el material.

 

Forja VilaltaExisteix un paisatge que actua sobre el nostre ésser més profund com només seria capaç de fer-ho una llengua materna: es tracta del paisatge de la nostra infància, del paisatge «abans del paisatge». La distància és, mutatis mutandis, la mateixa que ens separa de la resta d’animals: el nen, o el jove, s’escindeix de la natura quan comença a anomenar-la «paisatge». La construcció cultural substitueix a la identificació perfecta: deixem de «ser paisatge» quan permetem que el llenguatge —aquell vestit que amaga el contorn real de les coses— faci d’intermediari. L’art, en aquest sentit, i de manera molt especial la poesia, persegueix —com a mínim des del romanticisme— una mena de reconciliació impossible que, en el millor dels casos, solament vàrem albirar. Les «confidències sobre la joventut del nostre esperit» que ens regala el foc (com les anomenava Bachelard) només són això, confidències d’un passat mític que mai podrem deixar del tot enrere.

E. VilaltaA l’Eudald Vilalta el va seduir ben aviat el foc i, a través d’ell, va arribar a la forja: mentrestant va tenir temps d’estudiar mecànica —com a matricer o fresador, preocupat com estava sempre per les interioritats de la disciplina— i de passar per l’Escola d’Arts i Oficis de Vic. La seva mirada pràctica, tanmateix, va fer que de seguida compaginés la formació acadèmica amb la pràctica de l’ofici: ja sigui com a ferrer o soldador, Vilalta se sentia impel·lit a desxifrar les interioritats d’un material que serveix per reivindicar tot un paisatge. D’això es tracta: la Farga Catalana —inicialment fàbriques o fàbregues, i després fargues— és una tècnica única que aprofita l’anomenat efecte Venturi per insuflar oxígen al forn on se separa el ferro de la resta de materials i, encara més important, és una indústria indissolublement lligada a un territori —els dos vessants del Pirineu oriental català— que conserva intacta una memòria geològica marcada pels imperatius del ferro i del foc (mines i volcans adormits).

Eines VilaltaI és que, es miri com es miri, treballar el ferro ininterrompudament al llarg de deu segles confereix a la memòria col·lectiva una mena de familiaritat amb el material que destaca per la força i l’autenticitat del seu caràcter. Justament per això, el ferrer és més que un artesà de la mateixa manera que l’artista que decideix treballar el ferro esdevé un ferrer de connotacions demiúrgiques. En paraules del filòsof Gaston Bachelard: «El Cosmos del ferro és un univers immediat. Per abordar-lo, cal estimar el foc, la matèria dura, la força». Es tracta de cercar en el ferro una intimitat amb la matèria que la pedra no és capaç de proporcionar: «L’escultura de pedra tanca un espai més pesat, un espai que el creador humà ha deixat sense feina. La pedra és ja impotent per ajudar-nos a gaudir de l’espai material reanimant les forces essencials. La pedra és massa, mai músculs. […] L’ésser del ferro és tot músculs. El ferro és força recta, força segura, força essencial. Es pot construir un món viu els membres del qual siguin tots de ferro. L’artista llença el cisell i el mall; pren les pinces i el martell del ferrer. Va ser així com un escultor es va fer ferrer».

CUBTambé va ser així, podem afegir nosaltres, com un ferrer es va convertir en escultor. Sense anar més lluny, un dels darrers treballs d’Eudald Vilalta és un cub fet expressament per representar Campdevànol al Ring of the European Cities of Iron Works: «Es tracta —explica un Vilalta poc amic dels discursos i encara menys de les justificacions— d’una peça que s’ha de llegir de dins cap a fora: al centre hi trobem l’ànima expressada en un clau d’una forta rusticitat, rememorant tots aquells claus forjats a Campdevànol en altres temps, i posant en valor aquestes contrades com a ànima d’un país»; amb tot, a l’exterior del cub «trobem vuit elements d’acer inoxidable trencadors en la peça, que volen posar en relleu les dificultats dels ferrers d’avui per dominar les diverses disciplines que afloren en aquest progrés tecnològic tan ràpid». O, per dir-ho d’una altra manera: contra la instantània de la llum, el lent revelat del foc.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: