Skip to content

FRANCIS ALŸS AL BÒLIT DE GIRONA

16 November 2013

«Reel / Unreel» és una pel·lícula realitzada per l’artista belga  en col·laboració amb el director afganès Amal Maiwandi i l’arquitecte francès Julien Devaux, filmada a Kabul el novembre de 2011. També es pot veure a internet: VIDEO

Alÿs


Una de les poquíssimes coses bones que devia tenir el fatídic terratrèmol que va sacsejar, el 1985, Ciutat de Mèxic, va ser la reconversió d’un jove Francis Alÿs (Anvers, 1959) en artista: hi va viatjar com a enginyer i arquitecte i s’hi va quedar com a filmmaker. D’aleshores ençà, el gruix de la seva producció videogràfica sembla voler rememorar aquell periple inicial —tot un «descens», atesa la seva procedència— realitzat a través d’una mirada nòmada que cerca el seu particular espai de redempció en l’esfera del joc i en la infància que el practica. Sobradament coneguda és, en aquest sentit, la llarga sèrie Children’s games: com el seu nom indica, es tracta de pel·lícules on l’actitud lúdica dels més petits contrasta amb els espais dessolats que els serveixen d’escenografia; el drama, en tot cas, és que les «escenografies» no només són reals sinó que posen al descobert la il·limitada capacitat destructiva d’una humanitat que sembla decidida a fer sempre, per cada pas endavant, un altre pas enrere.
Aquesta és la primera característica d’Alÿs: ens hi referim indistintament com a artista, videoartista o cineasta oblidant que, en el seu imaginari, es tracta de categories indiferenciades. De fet, i potser decebent amb això als puristes del vídeo i tots els seus derivats, és molt més «natural» cercar la genealogia del belga en directors com Rossellini o Truffaut —a qui admira obertament— que no pas en els Bill Viola i companyia. O, encara més: el caràcter nòmada dels seus treballs i l’obsessió pel deambular urbà i periurbà entès com a forma de coneixement ens l’entronca,Reel/Unreel salvant totes les distàncies que es vulgui, amb aquella generació dels Garrel, Doillon, Jacquot i, sobretot, Akerman, autors tots ells que van unir les lliçons revolucionàries de la nouvelle vague de la seva adolescència amb les de la crítica situacionista de l’espectacle —passat pel sedàs del maig francès— per realitzar tot un cinema de l’experiència. Sense anar més lluny, la seva compatriota Chantal Akerman és una cineasta de l’esdevenidor que ha convertit la mirada viatgera en l’autèntica protagonista d’unes pel·lícules que, si ens ve de gust, també les podem considerar una forma impura de videoart.
La segona característica dels treballs de Francis Alÿs ens trasllada a una forma de creació que, en lloc de crítica social oberta, opta per la denúncia més o menys velada. La pel·lícula Reel / Unreel que actualment es projecta a la Capella de Sant Nicolau ens regala un exemple perfecte per explicar aquesta capacitat única que demostra Alÿs per tractar qüestions absolutament espinoses —com ara la destrucció del patrimoni cultural per part dels talibans afganesos— utilitzant l’el·lipsi cinematogràfica —una altra coincidència amb Akerman— i, per descomptat, la infinita capacitat evocativa de les imatges. En el cas que ens ocupa, a més, la «joguina» protagonista és una bobina de cinema rescatada de la Filmoteca de Kabul que dos nens fan córrer pels carrers de la ciutat devastada: com l’Ulisses d’Angelopoulos que cercava les pel·lícules perdudes dels germans Manakis a la Filmoteca d’una Sarajevo en runes, els joves manipulen inconscients la memòria recent d’una societat que malda per sobreviure entre l’espasa (real) de la religió i la utopia (improbable) d’un progrés en forma de democràcia i de colonització econòmica per part d’occident.
I és que —i això pot ser una tercera característica de la manera de fer d’Alÿs— res en els seus treballs, malgrat tot, és casual. A Reel / Unreel els nens juguen al carrer (!) amb un suport fílmic que, per imperatius tecnològics (que també vol dir de mercat), està a punt de passar a la història: amb l’analògic no només desapareix un determinat procediment mecànic i químic sinó tota una manera d’entendre la relació amb el món i de construir realitats. Com diu Aumont, la imatge retinal cedeix el protagonisme al procés cerebral; o, en paraules de Romà Gubern: «El digital es correspon, en l’home, al funcionament neurològic i als seus impulsos bioelèctrics, mentre que l’analògic es correspon a allò mental i cognitiu». Quelcom, no cal dir-ho, que és així tant aquí com a Kabul.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: