Skip to content

LLUÍS BOSCH MARTÍ: la pintura que incomoda

13 November 2013

La caracterització de Lluís Bosch Martí (Girona, 1941) podria ser molt extensa tot i que, a grans trets, se’l pot definir com un pintor que mai ha renunciat a l’activisme polític. La resta, com se sol dir, són notes a peu de pàgina: muralista, professor de plàstica, articulista, agitador cultural, i un llarg etcètera que ja forma part de la història, com el Grup Praxis 75 que va crear amb el desaparegut Bep Marquès.

 

Bosch MartíPier Paolo Pasolini confessava tenir tres ídols —Crist, Marx i Freud— que, donat el cas, es veia amb cor de posar en un segon terme, o inclús en quarantena, enfront del seu altre gran ídol: la Realitat. A Bosch Martí li succeeix quelcom similar: la seva prodigiosa galeria de referents polítics i culturals —Enric Marquès, Damià Escuder, Elisée Reclus, Walter Benjamin, Stefan Zweig…— només té sentit en la mesura que il·lumina una realitat entestada a mantenir els privilegis de casta i els conflictes inherents a les desigualtats socials; la pintura, en aquest sentit, encarnaria una realitat autònoma capaç d’interpel·lar, en qualsevol moment, un món que desfila davant la mirada atònita d’algú que, com aquell qui diu, mai ha tingut un moment de repòs.

I és que Bosch Martí, en primer lloc, encara avui segueix essent una mica aquell marrec que, com ell mateix explica, sotjava furtivament els personatges que transitaven per la Girona corsecada dels anys cinquanta del segle passat, homenots anònims —abans dels «homenots» de Pla— que als ulls del jove artista apareixien d’esquenes, plenament ocupats com estaven en l’ofici de viure; segueix essent, també, el mateix adolescent que descobria fascinat la pintura dels postimpressionistes francesos a l’estudi de l’Isidre Vicens —els poderosos volums de Cezanne, els gest abrandat de Van Gogh, els colors primitius de Gauguin— i que feia amistat amb personalitats com la dels Colomer, Marquès o Escuder; i segueix essent, en darrera instància, aquell àvid lector que amb només vint anys ja coneixia a bastament la literatura del malaguanyat Stefan Zweig —com Benjamin, es va llevar la vida eclipsat per l’auge del nazisme— o que se submergia en els volums de L’Home i la Terra de Reclus com en una pica baptismal, és a dir, per a ressorgir-ne transfigurat en algú addicte a resseguir totes les geografies humanes que es desplegaven pel seu entorn.

Bosch MartíHo deia el llibertari francès, però segur que Bosch Martí ho subscriuria paraula per paraula: «Tinc necessitat de caminar, de veure nous països, de contemplar sobretot aquestes serralades amb les quals somnio des de la meva infància… D’altra banda, veure la terra és per a mi tant com estudiar-la, el meu únic estudi veritablement seriós és el de la geografia»; geografia gironina que, de passada, serveix per parlar també del món. Un món, insisteix l’artista, que en gran mesura els hi va «subministrar» l’Enric Marquès cada vegada que tornava de París carregat d’ideologia i de ganes de canviar-ho tot: «Encara que pugui semblar el contrari —explica Bosch Martí—, en Marquès era per sobre de tot un gran pintor, encara que no pintés, era el nou Masaccio de la pintura catalana».

D’això es tracta: més enllà de la caracterització política de Bosch Martí i de la resta d’artistes que varen viure la llarga postguerra i l’arribada de la nostra paupèrrima democràcia —una tasca que Narcís Selles ha assumit amb rigor i perseverança—, resta per fer una aproximació netament pictòrica a la seva figura que n’assumeixi el llenguatge expressionista posat al servei d’una voluntat popular que troba en el muralisme, com no podria ser de cap altra manera, la seva expressió més acabada. Ho explicava el mateix artista en l’opuscle titulat Història de la destrucció del mural de l’església de Palau-Sator per un escamot dels anomenats Guerrilleros de Cristo rey: «El que més ens interessava [a l’hora de planificar el mural] era posar a la vista del poble uns temes vius, una problemàtica viva […] És  a dir, buscàvem un fi didàctic en el nostre projecte. I escollírem un tipus de pintura que recordés, per la seva ingenuïtat, pel seu nul academicisme, pel seu gran contingut popular, per la seva intenció de tocar els problemes de cada dia, les pintures romàniques que decoraven les nostres esglésies».

Bosch MartíSegurament van ser motius similars els que vàren portar Pasolini a titualar la seva pel·lícula l’Evangeli segons Mateu —ometent deliveradament el «Sant»— i a dedicar-la a Joan XXIII, antítesi del seu antecessor Pius XII, de qui l’autor de Saló o els 120 dies de Sodoma va escriure: «Quant de bé hauries pogut fer i no vas fer, / no hi va haver cap pecador més gran que tu». Bosch Martí dedica paraules més dures a exalcaldes gironins i a totes aquelles persones que, segons el seu implacable punt de vista, han caigut a la temptació de pactar amb el Diable: sigui com sigui, des del seu estudi del carrer Ballesteries segueix pintant i conspirant, activitats que, en el seu cas, es confonen i es retroalimenten.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: