Pere Bellès o la memòria de la forma

La galeria d’art Iturria de Cadaqués inaugura avui dissabte (20,30h.) una àmplia selecció de treballs de Pere Bellès (Terrassa, 1965) que transcendeixen el formalisme fred gràcies a la memòria que incorporen.

L’aparença neoplàstica o, fins a cert punt, minimalista, dels treballs de Pere Bellès és exactament només això, una aparença: rere les seves composicions d’ortogonals impecables; rere un paisatge d’esferes monocromes en suspensió; rere, en definitiva, qualsevol de les seves propostes rigorosament formalitzades, existeix un substrat de memòria que l’artista depura a la recerca, justament, d’aquella geometria mare que no deixa de ser l’esquelet profund d’aquesta cosa que, per simple  consens, anomenem realitat.
És en aquest sentit que les «esferes monocromes» ens remeten, per exemple, a les cosmologies de Ptolomeu; que els plans contraposats ens traslladen a les runes d’alguna construcció que el temps s’ha encarregat  de desdibuixar; o que, també, les línies sinuoses i entortolligades —la membrana alada d’algun insecte?— dibuixen, cartografiant-los, els carrers de la petita població de Matanzas on la poeta Carilda Oliver segueix escrivint els seus versos (tot i ser més vella que Fidel): no és en cap cas el simple recurs a la literalitat —aquella història o concepte que vol justificar una execució pedestre— sinó que, just al contrari, es tracta d’una mena d’hipertextualitat destinada a assenyalar les línies de fuga que conté qualsevol proposta artística que no es redueixi a la mera autorreferencialitat (característica, per altra banda, dels plantejaments neoplàstics i minimalistes esmentats).
La mostra que avui s’inaugura a la Galeria Iturria de Cadaqués suposa una excel·lent oportunitat per descobrir, com afirma Bellès, «peces que aparentment no guarden una relació entre elles, malgrat representar les empremtes que deixem els homes al damunt del territori»; empremtes o cicatrius, en darrera instància, que són la memòria de la forma.