DOLORS VENTÓS: Vida a la galeria

Dolors Ventós fa bons els principis rilkeans —adoptats, també, pel model pedagògic Waldorf— a la seva galeria de Figueres, un espai d’art que fa les funcions de taller, d’escola i de punt de trobada enmig del depauperat paisatge artístic d’una ciutat massa acostumada a viure de la renda daliniana.

Dolors Ventós (Figueres, 1966) se sent privilegiada perquè fa allò que vol. És artista, galerista i pedagoga de l’art al mateix temps, deixant que cada disciplina es contamini de l’altra, confonent-les i associant-les per tal de satisfer aquella necessitat primigènia de la qual parlava Rilke a les seves cèlebres missives al jove poeta: «Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre»; necessitat d’expressar una realitat diferent a la que se’ns imposa des de ben petits, just en el moment que comencem a entreveure els límits d’un món que cal acotar mitjançant velles respostes desmesurades fetes, a parts iguals, d’arrogància i resignació. La fórmula, per descomptat, ens la torna a regalar Rilke: «No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta. Potser porta en vostè la possibilitat de crear, de plasmar, com una forma de viure especialment feliç i autèntica: eduqui’s per aquesta tasca».

Dolors Ventós fa bons els principis rilkeans —adoptats, també, pel model pedagògic Waldorf— a la seva galeria de Figueres, un espai d’art que fa les funcions de taller, d’escola i de punt de trobada enmig del depauperat paisatge artístic d’una ciutat massa acostumada a viure de la renda daliniana. Per això enguany —durant els mesos d’estiu— ha decidit dedicar bona part dels seus esforços a renegociar el concepte de surrealisme amb els alumnes, joves de totes les edats que conviuen en aquest espai polièdric, essencialment impur com la pràctica de l’art mateixa: per Ventós, tan surrealista és El Bosco com Dalí, autors separats per segles d’història però units, en darrera instància, per una mateixa manera de mirar. O, en paraules seves: «Als nens només els ensenyo a mirar. Després els dic: no has de pintar com ho veus, sinó com ho sents».

Aquest és el repte que, el pròxim mes de desembre, complirà set anys: formar artistes, futurs espectadors —i, fins i tot, col·leccionistes—, oferir un espai on fer visible la tasca d’autors locals i forans, capaços de treballar a favor de l’expressivitat alliberada. D’això es tracta: en l’obra d’art, sigui quina sigui la seva forma, hi ha quelcom que sobrepassa la nostra capacitat de catalogació, una mena de sobreabundància expressiva que posa al descobert les limitacions del llenguatge ordinari —no poètic— per abastar allò que, com assenyalava Borges, es manté permanent en forma d’imminència reveladora. Són, de fet, les idees estètiques de les quals parla Kant a la seva Crítica del Judici: la seva funció és representar sensiblement i de manera indirecta idees racionals i posar sobre la taula, finalment, l’enorme dificultat que suposa, des d’un punt de vista conceptual, fixar-ne els límits o l’abast; la imaginació, en aquest procés, substitueix a la raó com a facultat productiva del coneixement.

Comptat i debatut, aquest és el component revolucionari —o dissident— d’aventures com les de Dolors Ventós: mostrar que una altra realitat és possible, que el preu i el valor de les coses quasi mai coincideixen, que la mirada és la constructora de sentit més poderosa de la que disposem. Cal suposar que aquest impuls vital és el mateix que l’ha portat a mostrar, finalment, els seus propis treballs a la galeria que porta el seu nom: es tractava de predicar amb l’exemple i fer públics uns malabarismes que converteixen el paisatge oxidat en una oda a la pintura capaç de conjugar el pas del temps amb l’atzar, que sempre serà el millor amic de l’home.