Skip to content

KENNETH RUSSO: la paleta digital

12 August 2013

Kenneth Russo (Llambilles, 1976) és el pseudònim de l’artista que acaba de realitzar una audioguia musical de Girona, la primera d’una ciutat europea. Malgrat tot, els seus treballs digitals porten incorporada la memòria de la pintura: es va llicenciar a Belles Arts en aquesta disciplina que, en el fons, mai ha deixat de banda.

 

autoretratEl joc que ens proposa Kenneth Russo passa per no desvelar el seu autèntic nom. De fet, el «primer problema» sorgeix a l’hora de considerar com a «autèntic» allò que, en sentit estricte, només pot ser qualificat com a «oficial»: qualsevol «second life» —així s’anomena la cèlebre plataforma virtual que permet una existència paral·lela o segona vida a la xarxa— pot arribar a nivells inèdits d’autenticitat en la mesura que els seus residents —coneguts com a «avatars»— són lliures per definir els seus atributs i, és clar, per triar una identitat que els permeti maximitzar tot el seu potencial imaginatiu. Per entendre’ns: és com si un gran nombre d’heterònims —res a veure amb els pseudònims, que són simples màscares editorials associades a una obra— es posessin d’acord per viure en un mateix país i que aquest país, al seu temps, fos una mena de calidoscopi virtual capaç de reflectir el rostre mutable de tots i cada un dels seus habitants. Segons com es miri, això és internet.

Kenneth Russo, per tant, és la màscara escollida per un creador que va llicenciar-se en Belles Arts en la modalitat de pintura. Aquest podria ser el «segon problema»: com es passa de la pintura a la virtualitat del píxel? Com es pot deixar enrere la materialitat plàstica i assumir, sense defallir en l’intent, un llenguatge que, per definició, és intangible? Per Russo, la resposta és evident: «La tela on pintes un quadre també és una interfície com ara la pantalla del teu ordinador». Ni més ni menys: l’home és home perquè es relaciona amb la realitat a través de pròtesis o extensions. Tant s’hi val si utilitza un pinzell o un ratolí: allò que compta, allò que acaba definint la seva activitat com a artista, és la capacitat que demostra per negociar l’allau d’informació que rep a cada moment. En paraules de Russo: «Cada mitjà et permet explicar determinades coses, però el digital et permet parlar de tot. És una qüestió d’ubiqüitat». Per això els programes són metafòrics —paleta, pinzell, llapis o goma d’esborrar segueixen existint a les múltiples aplicacions de dibuix o d’edició d’imatges— i per això la relació entre tecnologia i coneixement segueix passant pel control dels mitjans (sovint sinònims de software).

secondlifeA Llambilles —que és un poble situat a les antípodes de Silicon Valley— Kenneth Russo escenifica el que podria ser el «tercer problema»: com s’encara una nova modalitat d’existència que negocia permanentment la realitat? Com s’interpel·la un públic que, majoritàriament, va néixer i créixer en un entorn analògic que ben poca cosa tenia a veure amb la immediatesa del context digital? La resposta, sempre complexa, només la poden esbossar artistes que, per raons estrictament generacionals, han conviscut amb ambdues possibilitats, tota una «generació frontissa» —la nascuda entre 1960 i 1980— integrada per persones susceptibles de convertir-se en allò que Marc Prensky va anomenar «immigrants digitals». D’això es tracta: mentre que els «natius» van néixer poc abans o després de la implantació de la xarxa (1993) i han crescut envoltats de pantalles, mòbils i accés a Google o YouTube, els «immigrants» vàrem néixer abans, envoltats de papers, llibres i llapis fins que la xarxa va irrompre a les nostres vides com una mena de Nova Arcàdia on calia immigrar si no es volia perdre el tren de la contemporaneïtat.

Amb tot, i contradient fins a cert punt a Prensky, Kenneth Russo basa bona part de l’efectivitat dels seus treballs en el caràcter amfibi —o bicèfal— de la majoria dels mortals. Conscient del caràcter artificiós de la confrontació entre el món digital (ordinadors) i l’analògic (llibres, paper), Russo explora els intersticis que separen ambdós territoris: «El meu repte és intentar entendre com funcionen les coses. El que és evident és que la societat va més de pressa que les lleis o les teories. De fet, el que avui dia s’està fent és una mena de lectura en diagonal capaç de canviar de registre o de context en qualsevol moment». Quelcom, en darrera instància, que Russo s’aplica al peu de la lletra: la seva paleta digital no només no ha renegat mai dels pigments més orgànics sinó que els segueix visitant amb regularitat profilàctica. Qui sap si tot plegat és només una estratègia per evitar dissoldre’ns definitivament —o fins que la mort, última i implacable ambaixadora de la realitat, ens reclami— rere el rostre lluminós dels nostres avatars.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: