Jean Pfaff: «Els colors són els nòmades de la llum»

Nascut a Basel el 1945 i instal·lat des de fa anys a l’Empordà, Jean Pfaff no exposava al país d’ençà de 1999. Ara ho fa al la galeria que Michael Dunev té a Torroella de Montgrí.

El punt de partida pot semblar evident però no ho és en absolut. Hom parla de la «representació pictòrica» pressuposant una capacitat específicament humana que és la de «veure-hi»: si tinc al davant un quadre amb un rostre pintat, aleshores «veig» el rostre i, al mateix temps, també puc «veure» la superfície plana que la representació pictòrica ajorna o, potser millor, utilitza per als seus fins. Es tracta d’un tipus d’experiència de la «duplicitat» que ha estat caracteritzada per teòrics de la pintura tan suggeridors com Richard Wolheim. Allò realment important és que el fet de «veure-hi» és lògicament i històricament anterior a la representació, sigui del tipus que sigui: lògicament anterior, en la mesura que tots podem veure coses que no són representació de res a banda d’elles mateixes (un núvol, una ombra o una taca d’humitat a la paret, per exemple); i històricament anterior, en la mesura que els nostres ancestres primer van haver d’aprendre a mirar per a després —i només després— fer les representacions d’animals que van immortalitzar a les parets de les seves cavernes.
Podem parlar de representacions pictòriques sempre que algú —en principi un artista— marca una superfície amb la intenció que l’espectador hi vegi alguna cosa que, en realitat, no és allà (un rostre, un paisatge…); el que diferencia la representació del fet de «veure-hi» és només una pauta de correcció: la representació té èxit si l’espectador accepta el joc i l’ajornament que aquesta proposa; en cas contrari, la mirada retroba la matèria pictòrica en un espai situat més enllà de la representació, anterior a ella mateixa però que també en pot ser la memòria alliberada. És en aquest punt on el viatge plàstic de Jean Pfaff resulta modèlic: tota la seva obra es troba marcada per un procés d’alliberament on la pintura tendeix a afirmar-se i, fins a cert punt, a convertir-se en un metallenguatge que es troba en l’arrel de la comunicació visual mateixa.
Per això Jean Pfaff parla dels colors com podria fer-ho dels paisatges o de les persones: «El groc és el rai dels colors, el groc es mou sense soroll. El vermell és el color de la pressa, el vermell mor ràpidament quan es converteix en marró. El blau és l’ànima del negre, el blau s’allunya i deixa enrere el verd. El blanc és el color sense pressa, sense lloc, sense ànima. Malgrat totes les temptacions, el blanc s’ha quedat blanc»; colors que, a les seves mans, es converteixen en nòmades de la llum, en viatgers —com aquella cèlebre taca de vermell cadmi que John Berger li va enviar, a través de l’Atlàntic, al seu amic John Christie— carregats d’espècies exòtiques que escenifiquen la seva particular ruta de la seda en el segment que separa la superfície del quadre de l’avidesa de la nostra mirada. En darrera instància, la fórmula més precisa a l’hora de descriure aquest procés dialèctic li devem encara al geni poètic de J.V. Foix: «És per la Ment que se m’obre Natura / A l’ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l’ordén i, ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura».

Jean Pfaff
Galeria Michael Dunev, Torroella de Montgrí. Carrer Major, 28.  H Del 10 d’agost al 7 de setembre. De dimarts a dissabte de 17,30 a 21h.