JORDI PAGÈS: l’etern collage

Jordi Pagès és un artista de Granollers (1951) que mig viu a Cadaqués i que ha convertit la seva faceta de lector apassionat —en especial, de poesia— en el principi rector d’un diàleg creatiu de conseqüències quasi sempre imprevisibles. Enlloc d’exposar a les galeries, ha optat per les llibreries com a espai alliberat.

Paul Celan deia que una paraula és un cadàver («eine Leiche») que cal preparar amb cura per tal d’habilitar-lo com a contenidor d’una veu que prové de les altures (o de les profunditats aèries): «Rentem-lo, / pentinem-lo, / i girem-li l’ull / cap al cel». El poeta —sinònim d’artista, però en la seva denominació menys contaminada— seria, per tant, una mena de tanatopràctic dedicat a perseguir aquells atàvics phantásmata dels que ja parlava Plató o, si ho preferim, «El Fantasma» —entès com a realitat o real irrepresentable— caracteritzat per Lacan: «allò diferent i disseminant del cos és el que en fa d’ell signe, i del signe fantasma, i del fantasma, simulacre». Res no pot ser dit si abans no es conjura el silenci: potser per això Jordi Pagès va dialogar durant anys amb poetes morts que correm el risc d’oblidar i, al mateix temps, potser també per això va decidir fixar el seus versos aeris en el cos de la pintura, encarnant-los per a una nova existència en qualitat d’embalsamat (que ve de bàlsam).

Dialogar i, de manera anàloga, rescatar les restes d’un naufragi cultural mitjançant l’abolició de les jerarquies entre disciplines: com Schelling i Hölderlin —agombolats per Hegel—, Jordi Pagès aspira a un «monoteisme de la raó i del cor» fusionat amb un «politeisme de l’art» en la forma d’una nova mitologia capaç de desplegar tots els moviments de la creació. O, per dir-ho d’una altra manera: cada obra d’art hauria de ser la síntesi d’un correlat de mirades i d’intencions que provenen de totes les esferes imaginables, començant per la poesia o la pintura, passant per la música o el cinema, i finalitzant per l’inabastable calidoscopi format pel trencadís d’obres amuntegades dins del vast pavelló dels refusats.

En aquest sentit, no ha d’estranyar a ningú que sigui el collage el procediment artístic escollit per Jordi Pagès a l’hora de formalitzar el seu eclèctic imaginari fet de retalls: malgrat que la tècnica en ella mateixa és molt més antiga, el collage va ser plenament incorporat al sistema de l’Art —amb majúscula, per no dir «Belles Arts»— per Braque i Picasso com una solució al carreró sense sortida al qual havia arribat el cubisme analític, solució que va anar prenent cos i guanyant autonomia fins al punt que es va acabar convertint en una sòlida alternativa (diferent a l’abstracció) a aquell il·lusionisme perspectiu que havia dominat en la pintura occidental des dels inicis del Renaixement. Alliberada, la pintura va poder rescatar de l’oblit els llaços familiars que encara mantenia amb la resta de disciplines…

I si de llibertat es tracta, afirma Pagès, res com viatjar a les fons de l’expressivitat: el seu treball, coordinat des de la Universitat de Vic, amb persones diagnosticades d’esquizofrènia li fa retrobar periòdicament aquell impuls creatiu originari que, d’una manera o altra, tots compartim. L’objectiu, de nou, passaria per abolir —un cop superada la separació entre disciplines— totes les «teories que desterren parcel·les de la consciència» amb l’objectiu d’assolir aquella forma de «democràcia de les pretensions mentals» de la que parlava Artaud: només aleshores «podrem fer qualsevol cosa amb el nostre esperit, podrem parlar en qualsevol to de veu, inclús en el que sigui inapropiat».  La única obra que triomfa és la que fracassa, va deixar dit Cocteau: aquesta és la llibertat de la poesia i, per extensió, de l’art entès com a territori dialògic procliu a tota mena de conflictes i reconciliacions.