ENFANGAR-SE O MORIR

Encara no fa un any que Joanot Cortès (Folgueroles, 1982) i Gal·la Miserachs (Banyoles, 1986) han inaugurat l’Espai Fang a Girona, una mena de taller obert a la creació individual i col·lectiva de naturalesa essencialment híbrida. De fet, l’única cosa segura és que es troben al cor de Sant Narcís, paradigma de barri capaç d’inventar qualsevol cosa, inclús un campionat mundial de Bòlit.

La distància que separa l’atzar (favorable) de la Providència només l’assenyala l’intercessió divina o, el que ve a ser el mateix, les ganes de creure o no en la possibilitat d’un destí que ens sobrevola i que només podem entomar saltant, és a dir, deixant de tocar de peus a terra per tal que la gravetat no sigui l’eterna excusa de cares a justificar un fracàs que gairebé sempre és el merescut premi dels covards. Joanot Cortès i Gal·la Miserachs van fer el salt en la mateixa direcció: realitzador audiovisual ell, i  dissenyadora i escenògrafa ella, la necessitat de compartir espai i d’incorporar altres disciplines creatives a les pròpies —transversalitat de la bona, no només teòrica— va fer que iniciéssin la recerca d’un lloc on fer possible el miracle de la serendipitat (cosina germana de l’atzar i la providència però que incorpora, com a requeriment indispensable, l’esforç a l’imprevist).

Tot plegat semblava transcòrrer segons les tedioses regles del costum fins que un campionat mundial de Bòlit (o Bèlit) els va acostar a Sant Narcís, primer, i després —un cop Cortès es va convertir, juntament amb els membres de l’equip de Can Barraca, en flamant campió del món de la disciplina— a l’Espai Fang que ara ocupen, just al dessota de les cèlebres porxades de la plaça de l’Assumpció, paradigma, com dèiem, de barri fet a imatge i semblança dels seus habitants.

«Ens van donar les claus el dia que Rajoy va apujar l’IVA» expliquen satisfets, no tant per l’augment d’impostos —hem de suposar— com per la determinació presa malgrat les evidents adversitats. I és que, segons com es miri, ser artista implica una mica això: adoptar decisions impensables pels esclaus dels resultats a curt termini en la mesura que a l’art, i als artistes, només el futur és capaç d’auditar-los amb suficient perspectiva. Potser també per això van optar per amoblar el seu oasi creatiu sense «posar els peus a l’IKEA»: es tractava de portar a terme una mena d’exercici d’arqueologia familiar a la recerca d’aquells embalums oblidats a les golfes que, d’alguna manera, ens parlen de la nostra incapacitat per incorporar el passat sense convertir-lo en llast. El nom triat per batejar la criatura, en aquest sentit, no podria ser més adient: «Vàrem haver de pujar i baixar de Sant Aniol per la riera de Sadernes abans no se’ns va ocòrrer dir-ne Espai Fang. Les nostres mares eren ceramistes —una altra coincidència fruit de l’atzar o la Providència— i a nosaltres, malgrat treballar amb material tecnològic, sempre ens ha interessat moltíssim tot allò que es fa amb les mans. Calia enfangar-se, doncs…»

Aquest és el secret: «Treballem —expliquen al seu web espaifang.cat— a partir de processos naturals, d’arrel orgànica. Busquem un retorn als orígens, una enfangada col·lectiva. Sentim passió per l’artesania, per tot allò que es modela amb les mans i ens connecta amb la terra». Tres verbs imprescindibles que defineixen, en tot cas, una actitud vital que convida a l’optimisme: Treballar, buscar i sentir, tres pals de paller que converteixen el fang en aquell llim fèrtil on, malgrat l’IVA i demés sofisticacions tributàries, el futur és una hipòtesi raonable. Un futur, en darrera instància, que, segons la filosofia de Fang, es construeix mitjançant una geneaologia creativa orgànica que creix i decreix, ramificant-se, en funció de les necessitats de cada moment: al binomi nuclear format per Joanot Cortès i Gal·la Miserachs cal sumar-hi noms com els de Ton i Adri Miserachs —l’abnegada família que, en ocasions, fa de contrafort—, o Joana Viñas, Jordi Baltasar, Thaïs Botinas, Marta Sureda, i un llarg etcètera que la serendipitat s’encarregarà de proveir.