Skip to content

ESCORXAR EL TURISME MASSIFICAT

31 May 2013

L’històric edifici de l’escorxador de Figueres, reconvertit en «Casa Empordà», se suma al projecte VIATGE EXTRA-ORDINARI coordinat pel Bòlit de Girona amb una mostra protagonitzada per Rogelio López Cuenca i Marcel Dalmau.

 

Escorxador de FigueresDe cares a relaxar el sentit de la responsabilitat, no hi ha res com jugar amb els calés dels altres: és només llavors, quan el capital propi no corre cap risc, que hom s’atreveix a apostar fort, a permetre’s el luxe de pensar en diferit, just després d’haver actuat amb valentia mogut tan sols per la «necessitat de moviment» més que no pas pel càlcul —insistim: responsable— subjecte a aquell tribunal de la raó que, al final, sempre demana comptes. Només així s’expliquen determinades actuacions polítiques que, a grans trets, s’adapten a una mateixa tipologia de despropòsit: la municipalitat adquireix —o construeix— un edifici singular que ha de servir per pal·liar determinades mancances —sovint prou evidents—  tot i que, per obscures raons, s’acaba convertint en una «altra cosa» que, tot i no concretar-se mai, serveix per aplaçar sine die aquella remota promesa inicial que justificava el conjunt de la despesa.

Malauradament, cada ciutat ens obsequia amb el seu propi exemple: Girona, amb l’edifici de l’antic Cinema Modern; Olot, amb la seva Plaça de Toros; Banyoles, amb el Tint o la Farga d’Aram… I, és clar, Figueres, amb el seu Escorxador, un magnífic edifici modernista de Josep Azemar (1904) que, a banda de la seva funció inicial de patíbul animal, només ha servit per a engreixar els diaris comarcals amb cada nova previsió d’usos que els polítics de torn gosaven fer. Sigui com sigui, i malgrat la insistència de col·lectius com la Plataforma Empordanesa d’Art Contemporani (PH) —emmirallant-se en Les Abattoirs de Rogelio López CuencaToulouse, un modèlic equipament cultural que, antigament, també havia estat escorxador—, tot plegat apunta en la mateixa direcció: la de l’etnografia de manual, la del folklorisme de faixa i barretina directament contraposat —i tan semblant a l’hora— al cosmopaletisme global. Per això, i malgrat que el Museu de l’Empordà sempre serà una seu provisional per a l’art contemporani (que caldria alliberar per tal que fos el museu que volgués ser), no només no s’aprofita la possibilitat, sempre tan econòmica, de dedicar l’espai a la cultura viva sinó que es torna a potenciar la fórmula de sempre, a saber, la de «convertir-lo en aparador comarcal, en una mena de centre d’interpretació de l’Empordà des del punt de vista del paisatge i dels seus productes més nostrats i tradicionals, com poden ser el vi, l’oli, les anxoves, les cebes, els brunyols o la botifarra dolça». Com a mínim, de gana no en passarem.

Amb tot, i aquesta deu ser la única cara amable de la crisi, la costosa opció desitjada pels responsables polítics s’ha hagut d’aplaçar —una altra vegada— en benefici de la cultura contemporània, infinitament mal·leable acostumada com està a oscil·lar, en els discursos oficials, de la marginalitat a l’excel·lència en funció de les necessitats de cada moment. I no només això: l’exposició que ha donat contingut al controvertit contenidor està protagonitzada per Rogelio López Cuenca i Marcel Dalmau, dos artistes de primeríssima línia que, entre moltes altres virtuts, tenen les de saber escorxar la cultura massificada.

DalmauEl cas de Dalmau —possiblement més conegut en tant que proper— es caracteritza per la seva ironia gràfica i, també, pel subtil procés de deconstrucció biogràfica que l’artista s’imposa —sense pietat— amb l’objectiu confés de situar-se arran de terra, justa al mateix nivell d’uns turistes que, ens agradi o no, són exactament com nosaltres. I és que, en darrera instància, tan el component biogràfic com la crítica social se’ns escolarien com sauló entre els dits sinó fos per la utilització d’una sintaxi precisa que Dalmau, a més, no dubta en explicitar: «Allò important és el punt de vista. Mostrar-lo. Als meus treballs, al final, intento que la sintaxi sigui evident per tal d’objectivar els continguts. És la manera que tinc de distanciar-me’n». Aquest és, possiblement, el principal nexe amb la proposta de López Cuenca: el rerefons lingüístic, la reflexió semiòtica, la profanació semàntica, la denúncia velada d’unes sintaxis encaminades a satisfer interessos aliens a la cultura però que, després d’anys d’actuar com a infiltrades, han acabat per suplantar-la. No ha d’estranyar-nos, en aquest sentit, que l’artista malagueny aprofiti la «icona Picasso» per parlar de tot plegat: de la instrumentalització de l’art i dels artistes o, per extensió, de com la política aprofita qualsevol escletxa per tal de seguir alienant una opinió pública que, al final, és la única amenaça que realment l’inquieta (ens referim als vots).

Una doble exposició excel·lent en un espai excel·lent que caldrà aprofitar abans que deixi de ser àgora de crítica i reflexió —realitzada a través del filtre de l’art contemporani— i passi a ser aparador de curiositats etnològiques i demés emanacions del paisatge empordanès. Si l’economia ho vol.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: