Skip to content

Alguns apunts sobre la pietat.

25 May 2013

Tornem a parlar de Pep Aymerich amb motiu de l’edició, per part de Només Art 3.14, d’un llibre-catàleg on es pot resseguir la trajectòria d’un dels artistes més coherents de casa nostra. Hi ha textos de Jordi Esteban, Carles Martí (en forma d’entrevista), Víctor Sunyol (poesia) i una reflexió sobre el concepte de “pietat” en l’obra d’Aymerich que aquí reproduïm.

 

 

Pietats Bellini-MessinaLa pietat entre dos cossos s’expressa sempre en un sol punt. Aquesta és la principal diferència amb l’empatia: no es tracta de sentir de manera solidària —i, per tant, abstracta— sinó de compartir el dolor d’una forma física, real, ja sigui a través del pes mort del cos subjectat com del contacte penós que s’estableix entre la pell freda i la calenta, entre la rigidesa —rigor mortis— i l’agradable plasticitat de la carn encara ben irrigada. Allò que té vida voldria encomanar-la a allò altre que l’ha perdut. Dos contenidors, un de ple i un de buit: el primer voldria buidar-se en el segon, rehidratar amb les seves llàgrimes un paisatge que ha esdevingut erm abans d’hora; voldria fondre’s i penetrar per les cavitats obscures del cos planyut amb l’esperança borrosa de recuperar, des de dins, allò que la pell custodia com si es tractés dels murs d’una ciutadella empestada. La pietat és possible, paradoxalment, només en la seva impossibilitat: el plany que la caracteritza sap que la seva demanda no serà satisfeta ja que, en cas contrari, passaria a ser una súplica i, en aquest sentit, totalment mancada de poètica i de sentiment tràgic. El cos viu es lamenta pel fet d’estar viu i, al mateix temps, per la mort irreversible que l’ha separat de l’altre. La pietat és un intent desesperat per aplaçar la mort i, per extensió, n’és el certificat més definitiu.

A Pep Aymerich li agrada una pintura d’Antonello da Messina que es pot veure al Museu del Prado: ens referim a la coneguda «Pietà» que el mestre sicilià va pintar pels volts de 1475, segons sembla, «versionant» deliberadament el «Crist mort amb dos àngels» que Bellini va realitzar 5 anys abans (actualment es pot veure a la National Gallery de Londres). De fet, no cal ser cap especialista en iconografia per detectar, des d’un punt de vista compositiu molt elemental, les similituds entre les obres de Messina i de Bellini, unes semblances que troben el seu punt de màxima intensitat en la manera com un mateix àngel subjecta el braç del crist mort cenyint-li el mantell a l’alçada del colze dret. Malgrat aquestes «coincidències», historiadors de l’art com Peter Humfrey han assenyalat la distància evident que separa ambdues pietats: «Mentre que la composició de Bellini és deliberadament plana i simètrica, i el cos de Crist ingràvid, ja més esperit que cadàver, Antonello dóna un biaix a la figura respecte al pla que accentua amb força el seu pes material. Messina, a més, lluny de suavitzar les petjades del patiment emocional i físic, ho recalca en les llàgrimes que regalimen per les galtes de l’àngel, i més encara en la sang que raja amb abundància de les ferides de Crist. El propòsit d’aquest realisme intens, escandalós fins i tot, era sens dubte inspirar pietat i dolor al cor de l’espectador devot. Alhora, el virtuosisme tècnic d’Antonello, que es fa palès en detalls com l’ala multicolor de l’àngel, el reflex de la llum en els seus cabells, les seves llàgrimes i el radiant paisatge de la llunyania d’inspiració flamenca, denoten que l’obra es va fer per a un client de notable discerniment estètic».

LaPietatII-2Tot i que les observacions de Humfrey són encertades —en tant que objectives—, passen per alt allò que dèiem al començament: «La pietat entre dos cossos s’expressa sempre en un sol punt». I quin és aquest punt? Doncs el que es troba rere la ma girada del crist jacent, sobre el palmell ocult que custodia les restes d’escalfor vital que encara s’acumula entre la seva esquena i la mortalla que li cobreix part del cos. Es tracta d’una mena de cavitat obscura que ens trasllada —atès també la seva forma ogival— a aquell úter marià primordial origen de vida i de mort. L’artista Antoni Llena explicava d’aquesta manera una peça que, per les seves característiques, ens pot il·luminar al respecte: «En l’exposició que vaig titular així [Et in Arcadia Ego], el recorregut s’obria amb una petita escultura feta amb un tros de manta de color blanc, plegat i segellat amb una cinta adhesiva de color marró, d’aquestes que s’utilitzen per precintar paquets. Tot i que la meva mare va morir sobre aquest teixit, no vaig parlar ni de la seva mort ni del meu dolor. És cert que vaig recollir el tros de tela i el vaig plegar per guardar dins la calor del seu cos. Després ho vaig deixar en un lloc ben visible del meu estudi amb l’esperança que, amb el temps, faria alguna cosa. Un dia vaig col·locar a sobre un tros de cautxú en forma de muntanya que a la vegada remetia al sexe femení. No vaig fer cap altre tipus d’intervenció. Es pot deduir d’això que és una obra autobiogràfica? Crec que no. Tot úter és una Arcàdia, una Arcàdia que gesta la mort. Piero della Francesca, en la seva famosa Madona del part, va fer una cosa semblant. Vaig estar a temps de veure aquesta pintura en el seu lloc d’origen, és a dir, on el pintor la va realitzar: l’absis de la capella del petit cementiri de la seva ciutat natal, Sant Sepolcro, a la Umbria italiana. Donada la naturalesa del lloc, podia haver esperat trobar-hi un Judici Final o alguna cosa semblant a una vanitas. En canvi, hi havia una Mare de Déu a punt de parir, tan plena del seu fruit que semblava que tota ella s’anava a esquinçar. ¡La mort és el fruit de la vida!».

Per això el gest mínim de l’Antoni Llena —plegant el tros de tela per conservar la calor del cos de la seva mare— és una forma de pietat: perquè, com dèiem, concentra la seva atenció patètica en un sol punt conscient, malgrat tot, que la seva acció és un intent desesperat per aplaçar la mort i, per contra, n’és el certificat més definitiu. Que l’artista trobi un referent en un pintor aparentment tan allunyat de l’estètica contemporània, com és el cas de Piero della Francesca, tampoc és gens casual: com Messina —i, en menor mesura, Bellini—, es tracta d’artistes que varen ser pioners a l’hora d’entendre el paper central de la corporalitat en el conjunt de les relacions humanes i, més concretament, en la dialèctica perenne entre la vida i la mort. O, per dir-ho d’una altra manera: ells són els primers en fixar les bases per allò que el filòsof Th. W. Adorno va qualificar com a «dialèctica del tacte». De fet, les observacions que l’esteta alemany va fer a propòsit de la «literatura dels anys de viatge» de Goethe ens poden il·luminar al respecte: «Goethe, que va ser clarament conscient de la impossibilitat de tota relació humana que amenaçava la incipient societat industrialitzada […] va intentar presentar al tacte com la sortida salvadora entre els homes alienats». Una sortida, amb tot, que a ell li va semblar inseparable de la resignació, de la renúncia a l’acostament i a la passió no coartats i a la felicitat duradora. Per a ell, allò humà consistia en l’autolimitació: «el tacte és el que determina la diferència». La paradoxa, segueix Adorno, és que la manera com ha evolucionat la societat ha fet que la resignació de Goethe pugui ser llegida com a plenitud: «tacte i humanitat, que per a Goethe eren la mateixa cosa, no han deixat d’escenificar, des d’aleshores, el seu progressiu allunyament».

11-aymerichÉs en aquest punt que resulta ineludible la presència de l’altre, la relació que cada cos manté amb aquella res extensa que determina la diferència. De nou, bona part de la història del pensament occidental pot ser resseguida en funció del paper que se li reserva a tot ésser que resta fora (o més enllà) del nostre Jo. Laín Entralgo, per posar un exemple citat per Ferrater Mora, és un dels filòsofs que millor ha analitzat aquesta relació històrica agrupant-la en sis formes: «el problema de l’altre en el si de la raó solitària: Descartes»; «l’altre com a objecte d’un jo instintiu o sentimental: la psicologia anglesa»; «l’altre com a terme de l’activitat moral del jo: Kant, Fichte i Münsterberg»; «l’altre en la dialèctica de l’esperit subjectiu i en la dialèctica de la naturalesa: de Hegel a Marx»; «l’altre com a invenció del jo: Dilthey, Lipps i Unamuno»; i «l’altre en la reflexió fenomenològica»… No cal dir que l’enumeració de Laín Entralgo posa al descobert la complexitat d’un problema que no ha deixat de reaparèixer al llarg de la història de les idees però també de la de l’art. Potser per això Entralgo opta per renunciar a saber massa coses d’aquell altre que determina la diferència i se centra, en canvi, en la naturalesa de l’encontre (o de la trobada): entre les diferents formes d’encontre (en l’existència solitària, visual, amor, comunicació, relació interpersonal…) el filòsof en destaca una que no és altra que «la forma suprema de trobada» o «l’encontre de l’home amb Déu». De nou, tot apunta en la direcció abans esmentada: com en la pietat, el contacte més íntim que hom és capaç d’imaginar es produeix sempre en un sol punt, just al lloc on la idea de Déu aflora, rere el palmell de la mà morta d’un crist deposat, en el centre de gravetat del cos inert que reposa subjectat amb infinita delicadesa per la mare dessolada (o el pare desconcertat).

La relació que Pep Aymerich manté amb la pietat pot ser llegida, justament, com un intent de retrobar aquell altre que la mort —real o simbòlica— ens arrabassa i, a través d’ell, refundar una identitat que no pot ser de cap manera solipsista: la via estètica proposada per l’artista de Sarrià ben bé podria sumar-se a les sis versions de Laín Entralgo i convertir-se en una setena possibilitat, molt més fèrtil, per repensar els límits del nostre cos i de jo que custodia.

 

Advertisements
One Comment leave one →
  1. adela caamaño permalink
    25 May 2013 12:53

    Em va agradar tant aquest vídeo del Pep Aimerich quan el vaig veure!, que be recordar-ho ara, merci. Molt interessant la meditació sobre la PIETAT

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: