ÀLEX PALLÍ: La neurona de l’art.

Àlex Pallí (St. Feliu de Guíxols, 1972) es dedica a la pintura sense concessions: els seus diàlegs amb la tecnologia sempre impliquen un retorn al més essencial d’un mitjà tan antic com l’home. Per això la seva «pràctica dissident» —en relació a les modes— pot ser llegida com un acte de resistència estètica.

On és la «neurona de l’art»? Quina part del nostre cervell, curosament parcel·lat pels científics d’avui, és la culpable de l’existència d’un impuls creatiu tan poc pràctic? Detectada la màcula (aquella taqueta a l’encèfal que ens empeny a fer d’artistes), podria ser extirpada per guarir-nos de similar dispendi d’energia?

Antoni Llena, un dels artistes que van «encomanar» el virus de l’art —des de la distància— a un jove i encara balbucejant Àlex Pallí, ho tenia meridianament clar: «Mentre els científics treballen pel progrés, l’art, imprevisible com és, continuarà existint, i els estímuls que n’exciten la neurona perduraran sotmesos, com fins ara, a les lleis de l’atzar: sense atzar, que sempre es burla de les raons dels científics, la neurona de l’art només seria una neurona borda». Justament per això, continua Llena, visionaris menystinguts pels il·lustrats francesos com el poeta William Blake —que contraposava a les «raons» de la raó les «raons» de la vida— han estès la seva influència per tot l’art modern, mentre que els seus contemporanis neoclàssics, apòstols de la raó pura, «tot just si van covar la irracional fantasia dels règims totalitaris».

No és estrany, en aquest sentit, que Àlex Pallí entengui la pintura com un espai de llibertat on seguir escenificant l’atzarós impuls creatiu sense condicionaments externs, mantenint-se tan sols fidel als imperatius d’un mitjà que és tan antic com l’home i, justament per això, tan imperfecte com ell. De fet, Pallí retorna periòdicament a aquella «taca primigènia» que, de manera embrionària, prefigura totes les pintures possibles: en ella, en la taca orgànica que l’atzar favorable ha permès existir, es concentra un món que malda per desplegar-se en l’oceà del quadre guiat pel gest de l’artista convertit en timoner, en governant d’una nau que, malgrat tot, sempre pot sucumbir a temporals imprevisibles i naufragar (que, en el seu cas, voldria dir retornar al seu estat de «taca primigènia» ancorada a port).

Metàfores marineres a banda, allò que singularitza la pràctica artística d’Àlex Pallí és la convivència a les seves obres de moments estètics aparentment contradictoris, des de l’imprevisible «taca» ara esmentada fins a l’ordenació del color en píxels que vindrien a ser, d’alguna manera, l’enllaunat sintètic i artificiós de la pintura mateixa. Amb tot —i aquest és un dels eixos del seu treball—, el diàleg no només és possible sinó necessari: pel ganxó allò que compta és descobrir els vincles secrets que uneixen la totalitat de coses visibles, sigui quina sigui la seva gènesi i, en darrera instància, sigui quin sigui el seu destí. O, en paraules del filòsof Merleau-Ponty: «Pura o impura, figurativa o no figurativa, la pintura mai celebra cap altre enigma que el de la visibilitat».

Des del seu estudi, situat a prop del mirador privilegiat de Sant Amanç, Àlex Pallí segueix treballant al marge dels apocalíptics que anuncien, amb regularitat tediosa, la mort de la pintura. Es tracta, com reclamava Josep M. Corredor, de no valorar mai la mediocritat «sigui quin sigui el seu rètol». La fórmula és aparentment senzilla: «Per vèncer definitivament l’adversitat, perquè la cultura […] aconsegueixi d’ésser reconeguda i respectada, no hi ha més remei que perseguir la qualitat». Àlex Pallí assumeix, en aquest sentit, la parcel·la que li pertoca.