«UR» (o l’Urphänomenon de l’art)

L’objectiu dels «Duets» artístics que acull periòdicament la  Fundació Valvi és fomentar, amb desigual fortuna, el diàleg creatiu entre autors diversos. En aquesta ocasiò, però, el binomi format per Montserrat Costa i Marc Padrosa satisfà amb escreix  les expectatives.

«Todas las lenguas, en lo poético, son a fin de cuentas la misma lengua. ¿La lengua de los pájaros?»

J. A. Valente, La experiencia abisal

No dir ni escriure res. No escriure, però sobretot no dir: retornar el llenguatge al silenci del que prové o, encara millor, desunir les paraules i les coses amb l’objectiu de refundar —des del no-res / no-ser— la seva relació: la poesia ens va ser donada, segons Fray Luis de León, «para que las palabras y las cosas fuesen conformes». D’això es tracta: que les paraules i les coses siguin «conformes»; que la seva forma es confongui amb el seu significat; que el seu significat sigui la seva forma; que el seu so sigui idèntic a la seva grafia; que el fonema i la veu tinguin el perfil dels llavis en el moment de la pronúncia (o que la buidor dels flatus vocis pugui ser, en contra del parer de Sant Anselm, continent d’universals). Aleshores, si això fos possible, tots els poemes estarien escrits en la mateixa llengua: traduir-los hauria de ser tan innecessari —i absurd— com traduir una melodia («traduir» implicaria, en aquest sentit, violar aquella  «conformitat» reclamada per Luis de León: com s’explica, sinó, que Thorstein Veblen aconseguís estudiar les llengües estrangeres «mirant fixament» cada paraula fins que en descobria el significat?).

Instal·lats en el silenci, doncs, podríem inaugurar aquesta nova existència transfigurada intentant  pronunciar —encara estem lluny de poder escriure— algunes paraules nuclears, algun mot seminal («Lógos spermatikós»): OM (origen de tots els mantres), RA (divinitat generativa), TAO (camí que porta a la saviesa), ALEF («א» és la primera lletra de l’alfabet hebreu)… o UR, que és el títol de la proposta expositiva de Montserrat Costa i Marc Padrosa. Però, per què UR? En primer lloc —i potser aquesta és la única explicació que cal tenir en compte— perquè es tracta, com dèiem, d’un mot seminal que fa possible tot un univers de «germinacions», un so —més que no pas una paraula— que ens remet a les profunditats magmàtiques del llenguatge, una vibració d’aire que ens trasllada a aquell paisatge de verbs incontaminats on els significats són indestriables dels seus significants.

UR, també —i només en segon lloc—, per l’accepció que la literatura filosòfica alemanya va reservar a aquesta partícula. Goethe va ser el primer a parlar d’Urphänomenon a la seva Teoria dels colors (Farbenlehre, 1808) entès com a «proto-fenomen» o «fenomen originari»: segons l’autor del Faust, hi ha certs fenòmens que es produeixen en la intuïció i que expressen certes maneres de ser bàsiques; un Urphänomenon seria una mena de regla o model fonamental del qual derivarien la multiplicitat de formes (en tant que «proto-forma», o model de totes les formes orgàniques, seria també l’objecte central d’estudi per part de la morfologia). O, ja en el segle XX, Oswald Spengler, que a La decadència d’Occident va fer extensible el concepte goethià a la història (el seu objectiu era establir una morfologia general de les estructures històriques); o Husserl, que parla de «proto-opinions» o «proto-creences» (Urdoxa, Urglaube) i de proto-impressions (Ur-impression); o Max Scheler, en darrera instància, que es va referir a un «proto-fenomen psíquic de la vida» (psychisches Urphänomen des Lebens) i a una mena de «proto-fenomen de l’expressió» (Urphänomen des Ausdrucks) que es trobaria, fins i tot, a les plantes…

UR, justament per això, no és tant el títol d’una exposició com l’origen de totes les exposicions possibles, el de les que ja s’han fet i, encara més, el de les que resta per fer: Montserrat Costa i Marc Padrosa coincideixen en aquesta voluntat d’obertura, en aquesta íntima convicció de saber-se immergits dins un procés que s’expressa periòdicament en forma d’obra —i d’exposició— però que segueix avançant fidel tan sols als seus ritmes interns, a les necessitats que la dinàmica «autopoiètica» —per fer servir un terme emprat per Costa en una de les seves darreres mostres— decideix dictar-se.

Amb tot, i aquesta seria possiblement la característica més remarcable del recorregut realitzat pel binomi Padrosa/Costa, el que ambdós autors han volgut expressar no és tant un punt d’arribada com un punt de partida, essencialment diferent i complementari. És a dir: Costa cedeix tot el protagonisme a unes formes que, des del pur dinamisme, es despleguen en l’espai, sempre parcial, de l’obra d’art; Padrosa, en canvi, parla d’aquella llum quasi fantasmagòrica i estàtica que ens revela les formes gràcies als processos que l’artista-alquimista custodia. «Dinamisme orgànic» vs. «Estatisme fantasmal»: dues cares de la mateix moneda que coincideixen a la galeria superant, a més, tota divisió generacional o estilística en virtut d’un principi d’unitat dialògica que només és possible, per descomptat, quan els interlocutors comparteixen un coneixement íntim del fet creatiu que es recolza, com no podria ser de cap altra manera, en les intuïcions més poderoses. Com s’arriba, sinó, a expressar l’Urphänomenon?

Montserrat Costa i Marc Padrosa
Fundació Valvi, Girona. Avda. Jaume I, 42 baixos  H Del 9 de maig al 22 de juny. Diari de 18 a 20,30h. Dissabtes d’11,30 a 14h. i de 18 a 20,30h.