ENRIC PLADEVALL: Els tòtems de l’Olivar

Amb el canvi de segle, Enric Pladevall (Vic, 1951) va decidir concentrar tors els seus esforços en la creació d’un espai, l’Olivar, que aconsegueix fusionar art i natura a Ventalló, al cor mateix de l’empordà. El seu projecte vital (www.lolivar.cat) aposta per múltiples disciplines creatives mitjançant el diàleg actiu amb el paisatge.

Algú va escriure que l’escultor Eduardo Chillida era lliure perquè el guiava només un aroma. El mateix devia succeir-li a Isamu Noguchi: tota la seva activitat creativa va acabar desembocant al mateix jardí, un oceà de verdor organitzat segons les lleis del desig i la raó. La contradicció només era aparent: «No hi ha amor sense erotisme com no hi ha erotisme sense sexualitat. Però la cadena es trenca en sentit invers: amor sense erotisme no és amor i erotisme sense sexe és impensable i impossible», va escriure Ocatvio Paz a La llama doble, un assaig poètic que certificava el caràcter inevitablement bicèfal de tota producció humana.

Ens referim al binomi —desig i raó— que també ha sigut el motor que ha empès Enric Pladevall cap al mateix paisatge o, en el seu cas, cap al mateix olivar, un jardí empordanès on s’escenifica aquella rara comunió entre natura i cultura: és allí on l’artista de Vic ha recalat a la recerca del temps pausat —i perdut— que fa possible el diàleg amb les coses, que permet retrobar atàvics ritmes oblidats o, com deia Ralph W. Emerson, que ajuda a desxifrar una llengua secreta que mai hauríem hagut d’extraviar: «La natura és un llenguatge —va proclamar  el poeta de Boston— i cada nou fet contrastat és una paraula, però aquest no és un llenguatge desarmat i mort en un diccionari, sinó un llenguatge posat en conjunt en un sentit significatiu i universal. Desitjo aprendre aquest llenguatge, no per conèixer una nova gramàtica, sinó per poder llegir el gran llibre escrit en aquesta llengua».

Com Enric Pladevall, que va decidir aprofitar el canvi de segle —i, de passada, el seu cinquantè aniversari— per concentrar tots els seus esforços en la realització d’un lloc que, en realitat, vol ser una declaració de principis: «L’art és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions», explica Pladevall; «Considero l’art com una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o al pensament, i alhora en seria la seva expressió sensible». La fórmula no pot deixar-nos indiferents: es tracta d’entendre l’art com una forma de coneixement sensible que, d’alguna manera, actuaria com a contraimatge de totes les altres formes de coneixement. La seva especificitat, el seu patrimoni exclusiu, seria la coherència emocional, la seva capacitat per integrar —com als jardins del mestre Noguchi— el pla racional i l’emotiu.

Lluny queda el cèlebre plany de Pascal: «L’home té nostàlgia d’una felicitat perduda. La nostra ànima és un abisme infinit que només l’infinit pot omplir». Pladevall evita l’abisme a través de la més genuïna de les militàncies utòpiques: l’Olivar és exactament això, un intent permanent per recuperar el pánta plére zeón einai (totes les coses estan plenes de déus) de Tales. Es tractaria, en paraules de G. Büchner, de «tenir una ànima per a les pedres, metalls, aigua i plantes; rebre com en un somni cada ésser de la natura com les flors reben l’aire amb el creixement i decreixement de la lluna»… No cal dir que, en aquesta concepció holista de la realitat, l’escultura de Pladevall s’integra sense exercir sobre el seu entorn cap forma de violència.

Potser per això, en darrera instància, les escultures que s’escampen pels prats de l’Olivar fa temps que han deixat de ser escultures per passar a ser tòtems contemporanis: perquè la seva concordança mítica transcendeix els límits de la forma en benefici d’un diàleg antic i silenciós. Per escoltar-lo, com dèiem, cal fer com Emerson i beure de les fonts de la poesia.