SEMENCES NEOLÍTIQUES

El Centre d’Art de Perpinyà acull una mostra de Miquel Navarro (València, 1945), un clàssic de l’escultura contemporània que ret el seu particular homenatge a la forma i als materials a través del desig original.

Com si volgués prefigurar als Virilio i companyia, l’arquitecte mexicà Mario Pani es preguntava al pròleg de la seva magnífica traducció —autoritzada pel mateix Válery— d’Eupalinos o l’arquitecte: «En aquests temps en què l’augment constant de les possibilitats materials de l’home, el progrés assolit, ens dóna la sensació que comença pel món una nova època; ara que ens sentim tan diferents de les generacions més properes, que tot és moviment i velocitat; que accelerem bojament el pas… Cap a on anem?» La resposta sembla que Pani la retrobava periòdicament a les seves runes asteques, en aquell llegat silenciós de les pedres capaç de contenir, fossilitzats, el seu passat gloriós i, al mateix temps, el seu futur de civilització derrotada: es tractava de recuperar les restes arqueològiques i convertir-les en llavor —o semença— de tot allò que l’home té el poder d’imaginar i de construir, començant per la terracota —entesa com a matèria primera dels déus— i finalitzant pel més sofisticat dels materials tecnològics d’avui. Construir per derrotar el temps o per conjurar-lo: «No t’has adonat —li feia dir el mateix poeta al seu Sòcrates imaginari—, tot passejant per aquest poble, que d’entre els edificis que el formen, els uns són muts, uns altres parlen, i d’altres per fi, els més estranys de tots, canten? No et pensis que sigui llur emplaçament, ni tan sols l’aspecte general, allò que els anima fins a tal punt o els redueix al silenci. Resulta del talent del constructor o del favor de les muses»;  talent i favor o, per dir-ho d’una altra manera, voluntat i atzar entesos com els motors creatius que afaiçonen la realitat amb l’objectiu darrer de fer-la mínimament habitable.
D’això es tracta: l’escultura de Miquel Navarro ens remet, per una banda, a una realitat distòpica —o «cacotòpica», per emprar el terme encunyat per Bentham al seu Panòptic— on les restes d’un naufragi cultural s’escampen bo i escenificant el seu particular memento mori; per l’altra, la possible rehabilitació d’aquest univers en forma de màquines mogudes pel desig —a la manera de Picabia, per entendre’ns—ens impel·leix a assajar un principi de reconstrucció que només té sentit si es realitza a través d’un pacte amb la forma. En cas contrari, no estaríem parlant de semences neolítiques: potencialitat de llavor conjugada al pes de la història i de la memòria; futur intacte empès per la força de l’erotisme (i de la sexualitat) i temps pretèrit enfangat, clavat al món com les piràmides o les catedrals.

Miquel Navarro
Àcentmètresducentredumonde,  Perpinyà. Avda. de la Grande Bretagne, 3.  H: Del 12 d’abril al 6 de juny.  Diari de 14 a 18h. Festius obert.