VÍCTOR MASFERRER: Fer volar estels

Víctor Masferrer va néixer a Barcelona (1980) tot i que, amb només cinc anys, va recalar a la Menorca dels seus ancestres. Amb la majoria d’edat va tornar al Principat per estudiar art i filosofia, dues disciplines que conviuen sense conflicte en la seva particular mirada escultòrica. Actualment, viu i treballa al castell de Medinyà, un espai ben anacrònic per a un autor decididament contemporani.

Les paradoxes només existeixen pels que són incapaços de descobrir els lligams subterranis que connecten les coses. Per exemple: es pot ser «conceptual» i treballar, al mateix temps, en un taller carregat de pols ubicat a les antigues cavallerisses d’un castell centenari com el de Medinyà? Es pot parlar de geometries precises, d’estructures curosament calibrades i, en canvi, formalitzar-les amb materials tan vius com la fusta, capritxosament vetada i sotmesa a la contingència de la contracció i la dilatació permanents? Es pot ser artista, en darrera instància, i mantenir una altra «activitat nutrícia» molt més prosaica sense que l’esforç —i el desgast que l’acompanya— no corrompin aquella esfera de l’art que suposadament cal preservar dels interessos més mundans?

La resposta ens la regala, en forma de metàfora, George Steiner: «Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades a la realitat, en la substància  de les coses». Ni més ni menys: Víctor Masferrer conviu amb totes aquestes «paradoxes» sense que això impliqui cap forma de violència existencial o, encara més, és capaç de convertir les hipotètiques contradiccions en la substància mateixa del seu procés creatiu.

No ha d’estranyar-nos, en aquest sentit, que hi hagi un segon estudi —just a sobre de l’espluga polsegosa— molt més «desinfectat», on l’ordinador substitueix el cargol de banc i on la il·luminació natural i blanca contrasta amb aquella llum enllaunada i groguenca que inevitablement ens transporta als atàvics dominis de Vulcà o, si ho preferim, a la caverna platònica. De fet, Víctor Masferrer va decidir estudiar filosofia després de formar-se com escultor a l’Escola Massana de Barcelona (allà, per cert, va tenir la immensa sort de topar amb docents-artistes com Isabel Banal o Salvador Juanpere): una formació pràctica i una altra de teòrica —tot i que, ben mirat, la filosofia també és una «pràctica del pensament»— unides en forma de parallamps, o d’estel, que també és una estructura aèria que té sentit gràcies al cordó umbilical que la manté unida a terra…

Tot plegat, explica Masferrer, no és res més que l’intent —aplaçat, recursiu— de respondre aquella pregunta que Mario Merz repetia, com un mantra, a les seves obres dels anys setanta: «Què fer?»; Com portar a terme allò que la teoria només ha descrit (Lenin vs. Chernishevski)? Com seguir treballant a la recerca d’un sentit que, sovint, té caràcter d’expectativa més que no pas de certesa? Es tracta, en realitat, del dilema d’una generació sencera nascuda a cavall de tot: de l’analògic i del digital, del paper i del plasma, de la comunicació diferida i immediata, de l’arbre (com a estructura jeràrquica) i de la xarxa (com a estructura no jeràrquica); una generació d’«il·lusos il·lusionats» —com la caracteritza el petit de la nissaga Trueba al seu darrer llibre/pel·lícula— que malda per reconquerir una parcel·la d’individualitat que no s’estabilitzi enmig d’aquella «especie de gelatina vibrant hiperactiva» de la que parla Peter Sloterdijk a la seva Teoria filosòfica de la globalització.

El risc de fer volar coloms és que els pots perdre si l’estol del teu veí els incorpora: millor fer volar estels, com proposa Masferrer, alliberant l’escultura del pes innecessari que ha de suportar —en forma de tradició malentesa— bo i retronant a la forma,  a l’estructura, a l’espai, per repensar una modalitat de diàleg capaç d’incorporar totes les disciplines del coneixement, congregades en el territori de l’art esdevingut una mena d’Àgora transhistòrica feta de matèria i pensament. Un exercici de llibertat, per descomptat, molt ben acotada.