Skip to content

MIM JUNCÀ

28 April 2013

El Centre Cultural La Mercè de Girona acull una àmplia mostra dels treballs resultants de la beca de creació en gravat de l’artista Mim Juncà (Banyoles, 1959), dirigida i tutel·lada, a nivell tècnic, per Sebi Subirós.

 

mim web

 

Una manera ràpida i efectiva d’ingressar al panteó dels déus —convertit en mite, llegenda, o com n’hi vulguem dir— és ser l’objecte d’una desaparició definitiva i precoç, ja sigui mitjançant la clàssica modalitat de «mort sobtada» (en el supòsit de tractar-se d’un autor) com a través de l’igualment  típic incendi devastador (si el candidat a ingressar al panteó diví és, enlloc d’una persona, una obra d’art qualsevol). La raó és simple: els judicis en rebel·lia mai aconsegueixen ser del tot definitius, entre altres raons, perquè no permeten escoltar, ni tampoc interpel·lar, la principal part encausada (en dret natural, és allò que s’anomena Audi alteram partem). Potser per això, Mim Juncà es va sentir atret per aquella mítica Batalla de Cascina que Miquel Àngel mai va arribar mima pintar: encarregada  per la restaurada República Florentina el 1503, l’obra s’havia de convertir en un prodigiós fresc que servís per rememorar la victòria in extremis sobre els  pèrfids pisans. Amb tot, el projecte no va aconseguir passar la fase de sinòpia —com tampoc l’altre fresc que havia de portar a terme Leonardo sobre la Batalla d’Anghiari— malgrat  que els cartrons preparatius, segons Vasari, «mentre van romandre intactes, van ser l’escola del món».
Sigui com sigui, d’aquell projecte del pare de la Sixtina només n’han quedat una sèrie de còpies disperses, realitzades amb desigual fortuna, per artistes com ara  Bastiano de Sangallo: cossos en grisalla amuntegats a la llera d’un riu que els havia d’alleujar les penúries de la guerra tot i que, en canvi, va estar a punt de costar-los la vida. La qüestió és la següent: Què fer davant de la còpia d’una obra inexistent poblada per personatges anònims víctimes de totes les passions humanes? Segons Juncà —«ninotaire» avant la lettre—, en primer lloc, es tractaria de tornar-los a dibuixar «sols», un a un, en un intent d’esbrinar la veritat d’un cos i d’un escorç que el pas del temps no aconsegueix apaivagar. Interrogats per separat —i espremuts pel tòrcul—, potser encara es resistiran a confessar la seva història. Tant s’hi val: Juncà ens la revela en la humanitat descarnada dels seus «homenots».

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: