MARCEL DALMAU: l’artista i la comunitat

Marcel Dalmau (Les Planes d’Hostoles, 1961) va passar la seva infància a Biarritz. Es va formar com a pintor tot i que, previ pas per la política, se’l coneix per la manera com els seus treballs fan visibles algunes de les contradiccions de la nostra societat. A partir del 18 de maig exposarà al Museu de l’Empordà de Figueres dins el cicle Viatge Extra-ordinari organitzat pel Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona.

Que el llenguatge és aliè a les lleis matemàtiques ho corrobora la radical importància que té, quan manipulem les paraules, l’ordre dels factors en el resultat del producte: no és el mateix dir «l’artista i la comunitat» que «la comunitat de l’artista». De fet, vindrien a ser enunciats essencialment diferents i, fins a cert punt, contradictoris: en el primer cas —que és l’escollit— es planteja una relació conjuntiva que té sentit en la mesura que pressuposaríem una diferència nuclear, a saber, la que separa les «realitats» de l’artista i la de la comunitat que ell contempla com un exiliat momentani, des de fora, cada vegada que decideix formalitzar l’ofici de mirar; per contra, en el segon cas —descartat d’entrada— hom acceptaria acríticament que l’artista forma part indestriable d’una comunitat que, sovint, es considera aïllada de la resta de comunitats o, en un context més ampli, del conjunt de la societat (quan parlem de la comunitat de l’art —o dels artistes— ho fem per referir-nos a una mena de biòtops estancs regits per les lleis de l’endogàmia i incapaços, portat a l’extrem, de sobreviure més enllà de les fronteres del seu petit univers).

Marcel Dalmau no tindria sentit dins un sistema tancat i autoreferencial —com ho és en massa  ocasions el de l’art contemporani— ni, tampoc, diluït en qualsevol altra comunitat diferent a la de l’art: en el primer cas, deixaria de ser un interlocutor vàlid; en el segon, perdria la distància necessària a l’hora d’exercir, com dèiem, la seva tasca d’observador. O, per dir-ho d’una altra manera: en la pràctica artística de Marcel Dalmau hi conviuen el relat autobiogràfic, el diàleg social —en la seva accepció crítica— i, finalment, la reflexió metalingüística sobre el propi mitjà escollit. Intentem esgrunar-los.

En relació al component biogràfic, Marcel Dalmau és clar: «De petits, tots dibuixem. Jo tenia una certa habilitat manual per fer-ho i això em va servir per anar construint un món on refugiar-me». Aquest seria el punt de partida d’un viatge introspectiu fet, a parts iguals, de voluntat reflexiva i necessitat de redempció. En paraules de Michel Leiris —pare d’un dels millors exercicis autobiogràfics de tots els temps—, «Jo ignorava que en el fons de tota introspecció existeix un plaer per contemplar-se i que en tota confessió volem ser absolts […] Això és així per definició, des del moment en que s’admet que l’activitat artística (Leiris escriu literària) no pot tenir altra justificació que la d’il·luminar certs aspectes per a un mateix a l’hora que els fa comunicables per als demés». La sèrie d’imatges que Dalmau va recopilar de la seva infància transcorreguda a Biarritz (des dos als set anys), i que ha agrupat a BiarritzBonheur. Photo de famille, és exactament això, un políptic visual que deu la seva inquietant presència —i malgrat el caràcter aparentment anodí de la majoria d’imatges— al magma vital que les empeny des de les profunditats.

Amb tot, els treballs de Dalmau transcendeixen l’àmbit privat per situar-nos en una «esfera problemàtica» que ens impel·leix a repensar la realitat. El seu darrer projecte Utorism-Utopism, per posar un exemple paradigmàtic, posava contra les cordes el nostre model de creixement turístic cedint tot el protagonisme a les imatges o, per dir-ho d’una altra manera, evitant tota forma de discurs alliçonador/paternalista. Ho explicava un preclar Narcís Selles al catàleg editat pel desaparegut Espai ZERO1 d’Olot: «Un dels mèrits de Dalmau és precisament l’esforç de síntesi per visualitzar i posar en relació —en tensió— els vells tòpics i els seus substrats amb alguns dels nous usos socials a què avui són sotmesos. I com que per ell és tan important allò que vol dir com la manera de dir-ho, empra les formes i els mitjans que li són més útils per atènyer les seves finalitats. En el cas present, l’aparent simplicitat de la morfosintaxi cartellista s’alia amb un associacionisme metonímic de ressons surrealitzants per fer emergir allò que un suposat, i no gens innocent, bon sentit situa fora d’escena, no fos cas que s’esgarrés la postal».

I és que, en darrera instància, tan el component biogràfic com la crítica social se’ns escolarien com sorra entre els dits sinó fos per la utilització d’una sintaxi precisa que Dalmau, a més, no dubta en explicitar: «Allò important és el punt de vista. Mostrar-lo. Als meus treballs, al final, intento que la sintaxi sigui evident per tal d’objectivar els continguts. És la manera que tinc de distanciar-me’n»; i, és clar, és també la manera que té Dalmau d’atansar-nos  —a nosaltres, en tant que espectadors/interlocutors de la seva obra— un món polièdric que ben bé podria ser aquell que pretenia sistematitzar, convertint-lo en calidoscopi lògic, l’Ars Combinatòria de Llull, un autor que, per descomptat, forma part de la genealogia de l’artista de les Planes.