MANOLO SIERRA: La vida en imatges

Manolo Sierra (Cádiz, 1973) fa anys que viu i treballa a l’Empordà, on ha format una família catalana i on segueix dedicant-se al seu «gran problema»: la pintura.

Als nombrosos quaderns de viatge que Manolo Sierra tresoreja a la seva casa d’Albons hi batega tot un món en forma de diccionari emotiu i visual: es tracta de compilacions tan impossibles com les realitzades per John Wilkins, aquell personatge imaginat per Borges que dilatava el concepte d’enciclopèdia gràcies a la seva infinita capacitat per subvertir les categories, per canviar les etiquetes i per improvisar les taxonomies més insospitades. De fet, Manolo Sierra ben bé podria ser un dels herois que el mestre argentí va descriure al seu genial El congreso del mundo, homes entestats a recol·lectar la totalitat de coses visibles i invisibles, tot el coneixement que el pas dels segles ens han llegat i, per què no, tot el desconeixement que segueix doblegant la història sencera de la humanitat.

Les grans empreses, però, quasi sempre finalitzen en un gran incendi: «Algo de lo que entrevimos perdura —el rojizo paredón de la Recoleta, el amarillo paredón de la cárcel, una pareja de hombres bailando en una esquina sin ochava, un atrio ajedrezado con una verja, las barreras del tren, mi casa, un mercado, la insondable y húmeda noche— pero ninguna de esas cosas fugaces, que acaso fueron otras, importa», va escriure el pare de l’Aleph; «Importa haber sentido que nuestro plan, del cual más de una vez nos burlamos, existía realmente y secretamente y era el universo y nosotros». Com els quaderns de viatge de Manolo Sierra, que són un autorretrat i, al mateix temps, un atles universal fet de retalls de vida que ell destil·la gràcies a una sensibilitat quasi innata per la plàstica i a una habilitat pel dibuix de ressonàncies remotament renaixentistes.

I parlem dels quaderns perquè, en darrera instància, tota l’aventura creativa de Manolo Sierra podria formar part d’un únic llibre (el «plan unitari» del que parla Borges i que només descobrim al final): el seu paisatge natal —«ese anfibio lugar de tierra y mar, ese indeciso desatino geológico, muestra evidente de la incesante lucha entre contrarios en que el litoral mismo consiste», va escriure Suárez Japón a propòsit de les maresmes gaditanes— es confon amb els paisatges que ha conegut durant els seus periples americans —desde la Patagonia fins a Mèxic— i, de manera molt més subtil, amb els llocs que sempre ha imaginat: «Des de molt petit —explica Sierra— m’agradava imaginar que els paisatges que contemplava eren d’indrets llunyans: si veia un pi, pensava que em trobava al Canadà; si mirava el mar, em traslladava a les antípodes…» Es tractava, continua Sierra, d’alliberar la ment a la recerca de les formes i dels estímuls necessaris per a poder seguir viatjant que, en el seu cas, és sinònim de seguir vivint.

Sabut això, resulta molt més senzill endinsar-nos a la seva pintura: la superposició de plans aparentment contradictoris; la convivència de zones perfectament descrites des d’un punt de vista figuratiu amb amplis territoris devastats per un tsunami de color; els horitzons esglaonats coronats per cels bipolars; els regalims espontanis impugnats per les eixutes línies pròpies del dibuix més meditat; el gest automàtic acotat per les regles compositives més elementals; el silenci dels espais buits i diàfans assetjats per la cacofonia jazzística i hipercromàtica del Sierra més desinhibit… Tot plegat conviu en aquella rara forma d’equilibri que només és possible dins l’espai autàrquic de l’obra d’art.

Potser és per això, per aquest gust pels espais de representació que es dicten les seves pròpies lleis, a les pintures de Manolo Sierra sol aparèixer gent entaulada: com els personatges del «banquet» platònic —entès com una forma de socialització i de coneixement—, els treballs de Sierra existeixen amb aquella rara dignitat aristocràtica pròpia de les espècies en perill d’extinció i, al mateix temps, amb la fragilitat inquietant que acompanya el conjunt de les construccions humanes. Pintura, al cap i a la fi, entesa com a contenidor de vida i, seguint a Borges, com la imminència d’una revelació que potser mai s’acaba produint.